Les aigües turbulentes

L’animaló de la imatge ha aparegut per casa aquest matí passejant-se com si res per la paret de la dutxa. L’escena, completament inesperada, m’ha produït un momentani esglai, com si es tractés d’una versió molt descafeïnada de Psicosi. Val a dir que la bestiola (què és? un llangardaix, un drac?…) ha marxat a mig matí suposo que a la cerca de nous i fascinants escenaris per a la seva aparentment trista vida.

No estic en condicions d’afirmar que la meva també ho sigui, de trista. Segurament no em puc queixar. El que sí que és segur és que avui mateix, quan legalment ja es pot fer, penso cercar “nous i fascinants escenaris per a la meva vida” fins a un quilòmetre de distància… fent el que sempre n’hem dit estirar les cames. Amb aquesta escapada, i mai millor dit, donaré per acabat el confinament dur (anava a dir “donaré per acabat el dol”) i amb ell aquesta sèrie de cinquanta apunts. També serà l’últim dia que surti al balcó a aplaudir. Com s’ha dit a bastament, els professionals de la sanitat el que es mereixen és un tracte més just en forma de millores salarials i de recursos professionals al seu abast, i no tants aplaudiments o reconeixements simbòlics (que també).

El confinament dur s’acaba. Si fem bondat, progressarà adequadament. Si no, els experts ja estan advertint molt seriosament que caldrà fer marxa enrere i tots perdrem (més) bous i esquelles. En qualsevol cas, un estiu ple de normatives contradictòries i limitacions a la via quotidiana no ens el traurà ningú. Seguirem informant.

[Foto de l’autor]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!