Les aigües turbulentes

A la meva vida digital he passat per diverses addiccions. De jocs, vull dir. Vaig tenir l’època del Tetris, després la del Candy Crush i últimament, de l’Apalabrados, que mantinc, però en aquest ja llarg confinament amb els seus dies i llargues hores m’he aficionat al Dropdom. És una mena de Tetris, tot i que menys complex i amb algunes diferències. Aquest darrer consistia en encaixar unes peces de colors de moltes formes que t’anaven caient del cel (cada vegada més ràpidament, i aquesta era la part estressant del joc), de manera que anaves eliminant fileres; si no ho aconseguies, les fileres s’anaven amuntegant inexorablement fins que de manera fatal arribaven a dalt. Fail. La finalitat del Dropdom també és evitar que l’acumulació de peces arribi a dalt, però aquestes només tenen quatre formes, de quatre, tres, dos i un elements, i sorgeixen de sota. L’estratègia consisteix en intentar eliminar, de totes totes les de quatre (que al ser llargarudes costen més de desplaçar i obstaculitzen la caiguda d’altres peces) i, per contra, conservar les peces d’un element, que al ser més petites són més maniobrables i aptes per col·locar en qualsevol forat i, doncs, eliminar una nova filera.

Tota aquesta soporífera explicació té alguna cosa a veure amb el que està passant? Doncs sí. El gobierno del estado español (com emfàticament diu el conseller Buch en les rodes de premsa) insisteix en gestionar la crisi sanitària de forma fèrriament centralitzada, ignorant que l’experiència i el sentit comú aconsellen que les decisions i les actuacions vagin a càrrec de les administracions més properes a cada territori perquè són qui les coneix millor. Una simple llambregada a les estadístiques mostra com en els petits estats europeus l’impacte del coronavirus ha estat menor, i això no es deu a cap intervenció divina, ni és fruit de l’atzar, és perquè els països petits (les peces d’un element) són més àgils a l’hora d’actuar amb rapidesa davant una pandèmia (o davant una crisi econòmica o de qualsevol altre repte col·lectiu) que les peces de quatre elements (els grans estats d’estructura jacobina).

El centralisme espanyol mai no havia desaparegut amb les autonomies, ni molt menys, però amb l’actual estat d’alarma ha exagerat els seus tics fins a extrems que serien ridículs si la conseqüència no fos el patiment de tanta gent. Un exemple. La Graciosa és una petita illa canària habitada per 700 persones on, afortunadament, no s’ha donat cap cas de Covid-19. Doncs bé, el govern central (recordem: la peça de quatre) hi ha aplicat la seva lògica centralitzadora i està tractant l’illa com si fos un barri de Madrid: tothom confinat a casa seva. El mateix café para todos servit a mils de quilòmetres de distància.

[Imatge: softonic.pl]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!