Històries des de casa (36: ara que no tinc vint anys)

És ben bé que aquest confinament ens està obligant a esprémer les meninges i dedicar una part de les llargues hores en dur a la pràctica alguna cosa original i, sobretot, que ho sàpiga quanta més gent millor. Al respecte, la darrera i efímera moda a Twitter consisteix en penjar-hi una foto de quan un tenia més o menys vint anys i, si pot ser, acompanyar-lo amb un comentari de desigual enginy. A la facècia s’hi ha afegit una multitud de persones, inclòs un servidor. La contemplació de gent coneguda (perquè és famosa o perquè és amiga-coneguda-saludada, segons la taxonomia de Pla) o desconeguda desperta una barreja de sentiments, que poden anar de l’enyorança per una joventut perduda o en declivi fins a la constatació de que no sempre una cara, un cos o un aspecte físic empitjoren amb els anys, sinó que adquireixen solera com el bon vi.

Com sempre passa quan mires fotos de dècades enrere (agradable passatemps en tardes de pluja), més enllà de l’absència d’arrugues, canes, panxes o bosses als ulls, sobten les indumentàries i els complements en el vestir. Allò que en un moment determinat va ser el dernier cri es va transformar als pocs anys en uns risibles abillaments que s’amagaven de la vergonya pública al fons de l’armari de cadascun. Així anàvem vestits? americanes de pana, pantalons acampanats, maxifaldilles, muscleres, crepats, rastes… nois vestits com los Manolos, noies ad-lib…, una manera d’empolainar-se que provoca riallades, rialletes, vergonya aliena o simplement curiositat, depenent de qui contempla les imatges.

El repte viral (perquè ho qualifiquen així: “repte viral”) de Twitter està pensat sobretot per gent que, com jo, fa molts i molt anys que ja no en tenim vint, com li ha passat al Serrat, que cada vegada que li vencen dues dècades ha de reinventar la lletra d’una de les seves cançons més populars. El problema és que al segment millenial, molt elevat a Twitter, també li ha fet gràcia participar en la proposta i ens trobem amb centenars de persones que no han bufat les trenta espelmes i ja han penjat una foto que, te la miris com te la miris, no té cap interès. Tampoc té cap mèrit fer-ho: l’han xuclat del mateix telèfon mòbil i l’han publicat. Plis-plas. Per contra, la foto que publico jo avui és una en paper enganxada en un àlbum, escanejada, editada i tornada a arxivar a l’ordinador. Tot un procés laboriós pels que vam néixer en l’era pre-digital. Està feta durant un viatge a Gran Bretanya quan tenia exactament vint anys. Deixant de banda ulleres i coll de camisa, pràcticament no he canviat…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *