Històries des de casa (28: aquest any no)

Si avui fos un Divendres Sant normal, faltarien poques hores perquè s’iniciés la Processó del Sant Enterrament de Tarragona. Prèviament, havent dinat, els armats haurien recollit els passos, instal·lats en diferents esglésies i edificis de la ciutat, i els haurien acompanyat a la plaça del Rei, d’on sortiria la comitiva. Si fos un Divendres Sant normal: com és evident aquest any no es podrà dur a terme. El que no havien aconseguit en alguna ocasió inoportuns ruixats de primavera, ho haurà aconseguit un virus.

La processó tarragonina és una de les manifestacions religioses més multitudinàries i fascinants de Catalunya. Després d’uns anys d’una certa atonia, la conjunció de diversos factors (recuperació de tradicions, incorporació de les dones, notori augment de visitants…) comportà un significatiu augment tant d’integrants de confraries com d’espectadors. Paral·lelament, es va saber posar de nou en valor tota la riquesa religiosa, artística i simbòlica de la desfilada, permetent que la ciutat tornés a sentir com a seva el que anys enrere es considerava una carrinclonada d’un sector molt concret de la societat de Tarragona, una ciutat ja de per si molt de la crosta.

El contundent repic de llances dels manaies, la severitat de les vestes, l’expressivitat de les escultures dels passos, les impactants imatges de descalços, cadenes i improperis, la dolçor de les melodies, el so de les campanes de la Catedral, les atxes, les flors, la imatge de la lluna dalt del cel… Un grapat de sensacions difícils d’entendre per qui no les ha viscut mai, i que aquest any tots es perdran. Un altre any serà.

[Imatge: festacatalunya.cat]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *