Les aigües turbulentes

Des de la meva tendra infància m’he sentit atret pels calendaris. Segons explicava ma mare, era una criatura de pocs anys i no només me’ls feia jo mateix sinó que era capaç de calcular mentalment, amb rapidesa i sense marge d’error, quin dia de la setmana seria una data futura triada a l’atzar. Una mica repel·lent sí que era, la veritat. Bé, al gra. M’agradaven (i em segueixen agradant) els calendaris. Antigament, abans de l’era digital, eren molt més habituals: hi havia els que es penjaven a les parets, amb els números grossos, com els que regalaven les caixes d’estalvis, quan les caixes d’estalvis regalaven coses; n’hi havia de sobretaula, com per exemple els de la casa Kores, fabricant de cintes mecanogràfiques; n’hi havia de la mida d’una targeta, cortesia d’incomptables botigues i comerços… Tots aquests formats no han desaparegut, però ni se’n fabriquen tants ni pel meu gust són estèticament comparables a aquells. No els hi veig la gràcia.

En relació a aquells calendaris, una cosa em cridava molt l’atenció, i això lliga amb el dia que som. Totes les dates estaven marcades en negre o vermell, depenent de si eren laborables o festives. Fins aquí res que no fos sabut. Però el Dijous Sant estava misteriosament senyalat mig en negre, mig en vermell: els colors eren separats per una diagonal o, si el dia tenia dues xifres, s’aprofitava per imprimir-ne una de cada color. Sempre havia pensat que això significava que a l’hora de dinar d’aquell dia començava oficialment la Setmana Santa, però no n’estava del tot convençut. Aquest matí, donant voltes al llit (com cada matinada) se m’ha ocorregut que potser aquest tractament bicolor del Dijous Sant reflectia que en unes zones de l’estat era (i és) festa i en altres no. Però llavors, ¿per què el Dilluns de Pasqua, que és la compensació festiva del Dijous Sant, sempre era d’un sol color? Misteris de l’univers.

Ja que estic en el tema, recordo també que de tant en tant entraven a casa uns calendaris peculiars: les setmanes començaven el diumenge i acabaven el dissabte, com és usual en molts països. Llavors això tampoc ho entenia, fins que vaig descobrir el misteri molt més tard: eren uns calendaris editats pels Testimonis de Jehovà i que una amiga de la mare, seguidora d’aquest grup religiós, li obsequiava. El que no sóc capaç de memoritzar és de quin color era el Dijous Sant. A tant no arribo.

[Imatge: calendari brasiler, molt diferent del nostre i ben acolorit; webcid.com.br]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!