Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

6 d'abril de 2020
0 comentaris

Històries des de casa (24: ordre del dia)

Sembla mentida com passa el temps, però és que avui comença la quarta setmana de confinament, que podria ser l’última segons què decideixin les forces vives de les dues administracions. Temps més que suficient com per haver-se adaptat a la nova situació i haver entrat en una normalitat no prevista. Com que sóc persona casolana i de poca relació social el canvi no ha estat massa brusc, si bé trobo a faltar parlar físicament amb algú (l’única excepció, un company de feina l’altre dia), fer llargues caminates pels carrers de la meva ciutat i entrar a comprar en algun lloc que no sigui un súper o un quiosc, únics establiments que he trepitjat en vint-i-tres dies.

Avui explicaré coses més personals. La meva rutina és molt metòdica, en consonància amb el meu caràcter, tot i que la primera cosa després de despertar-se, llevar-se, la faig cada dia a una hora diferent. La raó és que dormo fatal, com m’imagino que li passa a molta gent. L’inquietant silenci dels carrers, tant de nit com de dia, afavoriria el contrari però una difusa angoixa per tot el que està passant i el que passarà provoca continuats canvis de posició al llit i llevar-se ben aviat (més que res, per avorriment) o llevar-se molt tard (perquè em torna la son després d’hores desvelat). Una solució seria posar el despertador cosa que no faig, un error segons els entesos, però és que no puc dissociar-lo de les obligacions laborals.

La primera cosa que faig després d’esmorzar és prendre la tauleta (la tablet) i informar-me, a través de Vilaweb, La Provincia MesTarragona del que es cou a Catalunya, Gran Canària i Tarragona, respectivament. Després miro els correus, especialment el newsletter Treneando, al qual estic subscrit i que cada matí difon puntualment un apunt sobre transport públic. Després vaig a “treballar”, així, amb cometes. Les limitacions tecnològiques i informàtiques m’impedeixen fer tele-treball pròpiament dit però sí que em permeten consultar i respondre els correus i gestionar alguns dels temes que tinc encomanats professionalment. Sembla mentida, però ja és mig matí. Hora d’anar a comprar el diari. Potser el moment més esperat del dia. M’acosto xino-xano fins al quiosc i recullo El Punt Avui, aprofitant el sol tant a l’anada com a la tornada. Aquests dies el diari és angoixosament prim, però tot i això esmerço una bona estona en la seva lectura: articles, notícies… fins i tot les esqueles.

Dino en un tres i no res, contravenint de nou les recomanacions dels experts de menjar poc a poc, mastegant bé i de forma equilibrada. Com que dino amb les notícies de la tele, m’agafen ganes d’acabar aviat i tancar-la. Començo a estar una mica embafat de tot el relacionat amb la crisi sanitària, en el seu vessant televisiu. Jo ja entenc l’enorme interès informatiu que té i que tots els canals, especialment els públics, no poden defugir, però com ja ha dit algú, caldria tenir present que hi ha molta gent, i gent gran per descomptat, tancada tot el dia a casa sense altra distracció que la caixa tonta: no podrien programar més pel·lícules divertides, entreteniments, concursos o programes d’humor? En absolut seria inoportú tenint en compte la situació dramàtica que s’està vivint en molts sectors. La distracció i la varietat també demanen el seu forat a la pantalla.

Després de menjar, com que no he dormit bé per la nit faig una migdiada, a vegades profunda. Mai no m’ha agradat el concepte “migdiada”. Ho trobo massa mediterrani, molt espanyol, i intento evitar-la, sense èxit. La tarda la reservo als meus estudis a la UOC, potser l’única faceta de la meva vida que no ha patit cap trastorn amb el confinament. De fet, els estudis a distància són perfectes per situacions com les que estem vivint. Són una mena de tele-treball. En podríem dir tele-estudis? Després de barallar-me amb les dues assignatures que estic cursant, tinc temps per redactar i publicar aquest apunt diari. No és fàcil a vegades trobar el tema a tractar: avui no he tingut més remei que explicar intimitats.

I arriba el segon moment esperat del dia, les vuit del vespre. Hora de sortir al balcó i aplaudir el personal sanitari, però també per prendre l’aire, desfogar-se una mica i alçar la mirada a l’infinit. Té alguna cosa d’exercici terapèutic, de retrobament en la distància amb els veïns de les altres cases. Jo crec que també ens aplaudim els uns als altres, com volent dir: gràcies per donar mostres de civilitat quedant-te a casa i de responsabilitat continuant amb la vida quotidiana fins on les circumstàncies ho permeten.

Dedico alguns minuts a estiraments i flexions, conscient de que no substitueixen ni de bon tros l’exercici físic diari recomanable i al qual estava avesat. Quan es fa fosc, és l’hora de la lectura. Ja vaig parlar en el seu moment dels llibres llegits i dels pendents, no m’estendré. Després de sopar, tocaria de nou encendre la petita pantalla, però per les raons abans apuntades declino fer-ho, amb excepcions: l’altre dia ens van oferir l’esplèndida La vida de Brian, una d’aquelles pel·lícules que com més la veus, més t’agrada (i més suc li treus). La trobo de gran actualitat i molt necessària en aquests temps de correccions polítiques i perillosos dogmes religiosos. Només els títols de crèdit ja paguen la pena.

I si no hi ha tele, bones són les seves substitucions: partides d’Apalabrados amb amics o desconeguts (ahir em va guanyar el director del Cor de la Catedral de Barcelona), vídeos o documentals del Youtube (no estic abonat a les sèries de Netflix) i consultes o intervencions constants en algun dels set grups de WhatsApp. Què seria de nosaltres sense totes aquestes eines?

[Imatge: liberation.fr]

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!