Històries des de casa (21: posa-te-la, posa-la-hi)

Espero haver posat bé els pronoms. Parlo de la mascareta, l’objecte que és protagonista central de l’actualitat des de fa ja dos mesos ben bons. Després de molts missatges a vegades contradictoris, que si és útil, que si no, que l’han de portar uns, que l’han de portar els altres… avui treuen noves instruccions recomanant posar-se-la quan anem a comprar aliments. Si m’ha quedat clar, la mascareta pot ser de confecció més o menys artesanal (res a veure amb les sofisticades que tanta falta fan als hospitals) i serveix per protegir els altres si un està contagiat encara que no ho sàpiga. Per la seva part el govern espanyol està estudiant fer-la definitivament obligatòria per sortir al carrer. A buenas hores, mangas verdes, com diuen ells. Tot a destemps, sincopat, amb descoordinació… Són realment un estat d’alarma.

Mira, semblarem japonesos del Passeig de Gràcia, quan venien japonesos i hi passejaven (i compraven!). De fet, una part important de la població, sensiblement superior a la meitat, ja porta aquest adminicle plantificat entre el nas i el mentó. Poden ser clíniques, artesanals, blanques, blaves, grans, petites. Alguns porten aquells morrions per pintar amb esprai. Altres no en porten però es tapen la boca amb una bufanda, acció no del tot inútil tenint en compte el fred que està fent per ser vigílies de Setmana Santa (diumenge, Rams).

No seré jo qui critiqui l’obligatorietat de la mascareta (sí els missatges contradictoris sobre la seva conveniència), però si del que es tracta és de protegir-se i protegir és molt més important posar-se uns guants. El supermercat on compro (una coneguda cadena valenciana que comença per Merca i acaba per dona) ja ofereix guants de plàstic, paper i líquid desinfectant als clients, i amb això s’eviten les situacions bastant desagradables que abans es donaven a totes les botigues d’alimentació: gent de tota edat i condició grapejant fruites, verdures, barres de pa, peces de brioixeria, potser el peix o el marisc… sempre amb les mans nues. A saber per on havien passat aquelles mans les hores anteriors.

Sobre això em ve a la memòria una imatge de fa molts anys. Era una botiga de congelats, un home ja gran es va atansar damunt un recipient de calamarsos a la romana congelats (per servir-se a doll, sense tapa ni res), mentre amb la mà feia el gest de treure’s els mocs que li rajaven del nas. Em va fer molt angúnia. No vull ni pensar què passaria si avui repetís aquest gest, quan ens hem de situar, si pot ser amb guants i mascareta, a un metre i mig de tot, tant de persones com de calamarsos a la romana.

[Imatge: xombit.com]

Post scriptum: doncs no, els pronoms no eren correctes. A l’apunt del 4 d’abril m’hi refereixo.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *