Les aigües turbulentes

La frase la va fer famosa aquell oblidable polític a qui el gos le olía a leche, però cobra un sentit continuat des que va començar el confinament ja fa nou dies (que lent i que ràpid, tot alhora, passa el temps).

Us heu adonat del valor del silenci? En aquests dies pot arribar a ser sepulcral. No sé si serien figuracions meves, però aquesta nit, eren les cinc en punt, juraria haver sentit des del llit el so de la Capona, la campana de la catedral de Tarragona. Per qui conegui la ciutat, jo visc prop del Serrallo. Sentir aquell so (real o imaginari, repeteixo) m’ha produït una barreja de sensacions: d’una banda, prendre consciència de la quietud en què estem vivint els darrers temps, nit i dia; de l’altra, l’emoció de traslladar-me, mentalment, a segles pretèrits quan els únics decibels considerables devien procedir de les campanes; i de l’altra, una sensació d’agermanament amb la resta de la ciutadania, com si aquell toc ens recordés que no estem sols.

De dia, el contrapunt sonor a la Capona el dóna l’Amparito Roca, el popular pasdoble igualment genuí i tradicional que ha esdevingut una mena d’himne oficiós dels tarragonistes més autèntics (els TTV) i que cada migdia, ressona puntual a tots els barris per a alleugerir el feixuc tancament dels meus convilatans. L’altra cita ineludible és a les vuit del vespre, quan el veïnat dedica des dels balcons un llarg i merescut aplaudiment als professionals sanitaris que aquests dies s’estan deixant la pell (i els nervis i, fins i tot la salut) per controlar una situació molt difícil.

I torna el silenci. Silenci. Aquest era el títol d’un programa cultural de TV3, que a pesar de les seves pretensions modelnes es deixava veure. Al final la presentadora demanava a l’artista convidat que definís què era per a ell el silenci. Doncs ja tenim la resposta definitiva.

[Imatge: catedral de Tarragona; www.tinet.cat, foto, Sònia Prieto]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!