Històries des de casa (8: comiat)

Avui és el Dia Internacional de la Poesia. Aquí en teniu una.

 

COMIAT

Per un cel matinal tot blau i rosa,

jo veia un temple de puríssima marbre

blanquejar entre el verd de la ribera,

damunt les clares ones.

Les columnades de gentils estries,

al perfilar-se paral·leles, feien

conjunt harmoniós, com el cordatge

de la sagrada lira.

Esculpit el frontó, damunt el pòrtic

serenitat irradiava augusta,

com el front galeot i sereníssim

de Pal·las Atenea.

Era allò, vist enfora, el santurari

de l’Art suprem. Com en seria esplèndid

l’interior! Quin càntic, quins oracles

allà ressonarien!

Jo prou vulgui pujar-hi; mes vaig perdre

l’incert camí; m’abandonà el coratge;

i l’esglai me digué: “per què t’esforces,

somniador inútil?”

Després… el temple aquell perdí de vista,

i ja mai més he somniat muntar-hi.

Però a voltes, encara, per ma ruta,

girant-me, el veig enfora.

El veig, i deturant-me a contemplar-lo,

ja per mi inassequible, en don indici

a l’esforçat jovent qui canta i puja

les costes de la vida.

Oh vosaltres que un jorn entreu al temple,

no us deman per a mi ni una memòria;

mes ah! gravau-hi lo que jo hi volia;

el nom de nostra pàtria.

Miquel Costa i Llobera: “Comiat”

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *