Les aigües turbulentes

Ja ho podem confirmar: l’actual pandèmia serà la pitjor crisi sanitària que hauran viscut les nostres generacions. Ni tan greu i sòrdida com la pesta negra del segle XIV, amb milions de baixes, ni tan lleu com les habituals passes de grip hivernals, aquelles que produeixen molts més morts que el Covid-19, segons ens asseguraven imprudentment els experts quan van aparèixer els primers casos.

La meva particular relació (de lluny) amb malalties infeccioses comença molts anys abans de néixer jo perquè, segons es comentava a casa, una besàvia meva va morir víctima de la grip del 18, la famosa grip espanyola. Però això no té res d’original.Em penso que tots podríem parlar d’algun familiar víctima d’aquella epidèmia.

No puc assegurar si de petit vaig patir alguna malaltia contagiosa, però sentia molt a parlar del xarampió i de la tos ferina, nom que associava a la farina. Em preguntava quina relació tenia amb aquest aliment. Cap, naturalment. L’Enciclopèdia m’informa que és una malaltia causada pel bacil Bordetella pertussis, un nom molt bell per a una malura molt empipadora, per a la qual afortunadament hi ha una vacuna, que s’administra juntament amb la de la diftèria i la del tètan.

Més proper vaig estar de patir aquest darrer. Com se sap, el tètan es pot adquirir al ferir-se amb un metall rovellat. En unes colònies, fent el ximple em vaig colpejar amb la barra lateral d’una porteria metàl·lica i rovellada. A banda d’un bon trep al cap que va necessitar no sé quants punts, em van haver de subministrar el vaccí del tètan. La història es va repetir molts anys més tard quan, intentant tancar una finestra també metàl·lica i mig rovellada em vaig fer un tall a la mà que m’obligà a repetir la prevenció.

Però això són històries personals. La malaltia contagiosa que en el seu moment va generar molt impacte i una exagerada preocupació social, comparada amb la d’ara, fou un brot de còlera, als anys 70. Recordo cues de gent a la Delegació de Sanitat de Tarragona, no sé si cercant informació o exigint vacunar-se, però en tot cas foren uns dies d’una certa inquietud col·lectiva. No hi van ajudar algunes fake news de l’època, quan la premsa groga estrangera va publicar fotos de carrers plens de gent morta que, òbviament no corresponien a la realitat.

En els darrers anys ens ha tocat viure moltes més crisis sanitàries: la sida, les vaques boges, la grip aviar, l’èbola… La proliferació de mitjans de comunicació, la facilitat per (mal)informar-se, la creixent necessitat del periodisme de transformar-ho tot en un espectacle o en una novel·la de terror magnificaren el que ja de per si eren motius de preocupació. Tant de bo l’actual passa de Covid-19 tingués una gravetat menor que aquelles infeccions, i que el preu més alt que haguéssim de pagar és tornar a escoltar aquella ministra del PP dient no sé què de l’os del caldo… Signaríem ara mateix.

[Imatge: entornosaludable.com]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!