Les aigües turbulentes

Avui les xarxes ens ofereixen sorprenents imatges de vagons de metro i tren replets de gent, en cridaner contrast amb les que ahir vam veure de policies controlant solitaris ciclistes o corredors. Se suposa que tot aquest volum de viatgers es dirigeixen, com qualsevol dilluns, als seus llocs de feina, on hi ha la possibilitat que la proximitat i els contactes físics siguin tant inevitables com al massificat transport públic. La sensata recomanació del president Torra, en el sentit de fer cas a les autoritats sanitàries i confinar-se a casa si no és estrictament imprescindible, no pot fer prou davant la desorientació i el desgovern de qui realment té la paella pel mànec, competències i recursos legals per ordenar a empreses i treballadors el tancament o reducció a mínims de tota activitat econòmica, per doloroses que puguin ser les conseqüències a curt o mitjà termini. Podrien haver fomentat el teletreball, afavorir negociacions i pactes socials, regular mecanismes de finançament, exempcions fiscals i més mesures que hi pugui haver, però els de por el imperio hacia el virus han preferit començar pel que millor saben fer i més il·lusió els provoca, exhibir múscul militar traient a passejar vehicles, que em pregunto quina utilitat pot tenir davant una emergència sanitària.

Per la meva part, em toca quedar-me a casa des d’avui fins a nou avís. Per raons funcionals i d’equipament informàtic, no puc fer gaire coses: només tinc accés al correu corporatiu i a carpetes compartides, però no a cap aplicació operativa, de manera que la feina consistirà bàsicament en revisar la bústia i contestar algun correu. De moment, res més. Aquesta és la meva modesta entrada al món del teletreball, una nova manera de concebre l’organització de les feines i les comunicacions destinada a implementar-se a gran escala, tota una revolució just quan jo començo a plantejar-me la jubilació. El meu cas em recorda una mica el de la meva tieta quan, en vigílies de la seva, de jubilació (parlo de mitjans dels anys vuitanta), li instal·laren al despatx el primer (i últim) ordinador de la seva vida laboral. Ens explicava, tota entusiasmada:

• toco una tecla i per la pantalla em surt una llista amb tooooots els proveïdors!

Com tota la seva generació, només sabia de papers, bolígrafs, llapis i gomes d’esborrar. La pantalla devia ser d’aquelles negres amb lletres verdes fluorescents i la informació probablement era emmagatzemada amb discos flexibles. Maquinari avui vintage però que van permetre a la meva tieta, pels pèls, la seva entrada al futur.

[Imatge: uoc.edu]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!