Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

6 de desembre de 2019
0 comentaris

Socors! Arriba el Nadal!

Ja tenim el Nadal pràcticament a sobre. De fet comença cada any en ple mes d’agost quan mentre paladegem un gelat tot passejant pels carrers de les nostres ciutats ens fixem, horroritzats, que ja es pot comprar loteria nacional, la dels nens de San Ildefonso. La competència amb les altres loteries, cuponazos, bingos i apostes on line deu ser a matadegolla, dedueixo, vista aquesta anticipació, perquè sinó no m’ho explico. Quan, al mes d’octubre, els mateixos carrers on llepàvem els gelats s’omplen de lluminàries de gust artístic desigual i de distribució escarransida, ja no hi ha escapatòria: arriba el bastíssim període prenadalenc i nadalenc.

Cada any ho repeteixo i enguany no serà una excepció. Ho sento, però toca apunt destructiu, ni que sigui en memòria del meu pare que, quan arribaven aquestes dades, no podia reprimir un comentari del tipus: “les festes de Nadal, les festes de la hipocresia i del consumisme!”. Unes festes completament desnaturalitzades des del moment en què, conscientment o no, s’han anat arraconant els dos factors que li donaven un sentit: la religió i la tradició.

Convé recordar-ho perquè, rient, rient, arriba un moment que queda en l’oblit: tots els saraus que s’organitzaran les properes setmanes, tota quanta celebració extraordinària protagonitzin famílies, grups, entitats o organismes, té la seva raó de ser en un episodi evangèlic, transmès (i adulterat també, tot s’ha de dir) pel cristianisme al llarg dels segles. Totes les ensenyances, totes les benaurances i tots els valors sorgits de qui va néixer aquell 25 de desembre haurien de tenir algun tipus de petjada, ja no dic protagonisme, en aquestes tumultuoses darreres setmanes de l’any. I no: el messies a qui adorem és la frenètica activitat mercantil, el més descarnat dels consumismes, el preludi del qual, com a toc trompeter d’inici de la batalla, és la cosa aquesta del black friday, acompanyada d’una invasió publicitària de tot tipus d’articles, suggeriments de regal i temptacions diverses en forma de joguines, peces de roba, colònies i xampanys, preparats per ser intercanviats fins que les targetes de crèdit treguin fum. Tot molt evangèlic. Se’m dirà que també aquesta època és pròdiga en iniciatives solidàries i d’ajuda a qui ho necessita. No ho nego ni tampoc ho critico, però fins i tot l’onada de maratons televisives, recaptes d’aliments o campanyes de tota mena d’ONG tenen un punt del que en podríem dir “solidaritat estructural”, vinguda per quedar-se, sense que es vegi per enlloc una decidida política per atacar eficaçment les causes profundes que provoquen les desigualtats que es pretén millorar.

Per qui, de forma ben legítima, sigui escèptic o no creient en termes religiosos, sempre queda una altra raó de ser que justifica les festivitats nadalenques: les tradicions a què han donat lloc en el transcurs dels segles, en tots els àmbits, artístic, literari, gastronòmic… El problema de la nostra societat és que les tradicions sembla que facin nosa, tal qual estan, i per tal de seguir existint són sotmeses a innovacions i canvis bruscos a càrrec dels ben subvencionats modernets de torn. Greu error: les tradicions el que demanen és una evolució ben lenta, imperceptible.

Proves de la desnaturalització de les tradicions nadalenques? Un fotimer o, com dèiem de joves, a punta pala. El pessebre de la plaça Sant Jaume de Barcelona, per exemple. No volia parlar-ne, perquè és un tema tan suat que ja cansa. He de reconèixer que aquest any, aquell amuntegament de caixes i aquell mostrari d’elements vintage no em desagrada del tot, comparat amb les solucions d’anys anteriors. Però el problema, però, no és el resultat final que, en definitiva, és un tema estètic i per tant sempre sotmès a les molt subjectives opinions personals de cadascú. El problema és que qui decideix instal·lar aquests pessebres (o llums, o guarniments…) és que ho fa imbuït per una mena de necessitat (no sé si genètica, fisiològica o què) de trencar convencions, de canviar per canviar, perquè sí, amb la secreta esperança de sembrar una bona polèmica que reculli abrandades crítiques de persones normals com tu o jo, que, pobres mortals, què sabem de l’art i de les noves tendències.

Sobre manipulació de tradicions, coda final: un poble del Segrià ha decidit fer una cavalcada amb tres reis i ¡tres reines! Sí, ho heu llegit bé. A l’hora de la imperiosa necessitat de canviar coses, qualsevol ridiculesa funciona.

[Imatge: ara.cat]

[Fa pocs dies aquest blocaire acomiadava dues persones estimades en sengles apunts; avui la nova és bona: donar la benvinguda a aquest món al Gael]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!