Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

28 de novembre de 2019
0 comentaris

La Pau sigui amb vosaltres

Un Jutjat ha posat pegues a una mare que volia registrar la seva filla amb el nom de Pau. Es veu que legalment està previst que un nom no pot induir a confusió respecte al sexe del destinatari del nom, com el cas que ens ocupa, de manera que l’encarregat del registre (el Jutjat de Pau, curiosament) va suggerir afegir Maria a Pau, cosa a la qual la mare es negà en rodó. Finalment, després de protestes i consultes, trucades i hores perdudes, la nena es dirà Pau, com la lògica més elemental demanava.

Una lògica que és difícil trobar en determinats taulells de les diferents administracions. Si hi ha un tipus de persona que detesto de manera especial són aquests encarregats dels registres civils que, com el de l’exemple de Pau, es posen tossuts i, apropiant-se d’unes facultats que no els corresponen, es permeten acceptar o rebutjar els noms que els progenitors proposen per als seus fills. No és gratuït suposar-ne raons ideològiques. Al tardofranquisme això es va donar molt, quan encara estaven prohibits els noms en català però alguns pares compareixien amb solucions enginyoses per tal d’esquivar les injustes (i absurdes) prohibicions onomàstiques del régimen. Recordo el cas d’uns amics de la família que van decidir batejar el seu fill amb el nom de Pol i la feinada va ser seva per aconseguir-ho. De poc li va servir l’argument més lògic de tots (el poble de Sant Pol de Mar, no traduït per la dictadura perquè no tenia traducció): van haver d’espavilar-se i aportar no sé si un certificat parroquial o algun document fefaent perquè el funcionari baixés del burro, suposant que no fos ell mateix el burro.

Amb l’establiment de la democràcia (o així), la normalització en l’ús de les diferents llengües peninsulars, la creixent laïcitat de la societat i, més recentment, la presència a casa nostra de noves cultures a vegades molt diferents, han obert el ventall pel que fa a la possibilitat de nomenar un nounat i, per tant, han propiciat un augment dels possibles conflictes a l’hora de deixar-ne constància jurídica. Si algú posa tantes traves perquè una nena es digui Pau (que no em negareu que és molt maco), que passa quan es presenten uns pares encaparrats en dir-li (casos ben reals) Lenin o Washington al fill? I quan algun progenitor d’una comunitat magribina o xinesa proposa algun nom de difícil transcripció? Doncs que probablement els és difícil als funcionaris de torn busca-li tres peus al gat i, tal qual lletregen el nom, així consta de per vida en documents de tot ordre i poc importa si aquell estrany o exòtic nom pugui resultar improcedent (una altra restricció que la llei contempla), no s’avingui a la tradició catòlica, apostòlica i romana o pugui fer dubtar del sexe del nen o nena.

Perquè aquesta és una altra. Exactament, quin és el problema de que un nom porti a dubtes en aquest sentit? Exactament, què tindria de bo o de dolent que un nen fos considerat una nena (o a l’inrevés) a partir del seu nom? Exactament, per què en formularis se segueix preguntant el sexe de l’interessat? Per què aquesta obsessió per dividir-nos des del naixement? Això no és una discriminació?

[Imatge: teleponent.cat]

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!