El bloc d'en Jordi Martí

L’enquesta que publica avui el diari La Vanguàrdia confirma la tendència a la debacle del socialisme a Espanya i preveu una àmplia victòria del PP, que estaria a tocar de la majoria absoluta. Es un capítol més de la mort anunciada del socialisme català i espanyol en les properes conteses electorals del 28-N, del 22 de maig de 2011 i de les generals del 2012. Catalunya començarà una nova etapa a partir del 28-N, si finalment CiU aconsegueix governar la Generalitat. El futur de Catalunya només existeix fóra de la Constitució espanyola, però el trànsit cap a la plena sobirania a través del Dret a Decidir serà difícil amb un govern espanyol en minoria, i encara més complicat i problemàtic si el govern espanyol és del PP amb majoria absoluta.

L’enfonsament del PSOE, a un any i mig de les eleccions a Corts, és dramàtic. Poden perdre més de 30 escons i quedar per sota del seu pitjor resultats dels darrers 20 anys. Es la mateixa perspectiva que tenen els socialistes catalans: poden quedar per sota dels 30 escons al Parlament de Catalunya (actualment en tenen 37), amb la qual cosa José Montilla i el PSC-PSOE podrien defensar-se argumentant que la marca ZP-PSOE ha estat letal per als seus interessos electorals.

El marc constitucional espanyol és una hipoteca per als nostres interessos com a país. Però des del punt de vista de la realpolítik, l’enfonsament del PSOE en favor d’una majoria absoluta del PP és una pèssima notícia. Catalunya ha de fer una transició cap a la plena sobirania, però tot procés d’alliberament nacional requereix una negociació i un pacte. Aquí i a qualsevol país civilitzat. I un procés de negociació, que ha de començar el 2012 amb el Pacte Fiscal i la cessió de la titularitat i la gestió de les principals infraestructures, podrà tenir una certa virtualitat o no, en funció de la interlocució del govern central i en funció de la força del Govern de la Generalitat i del consens social que aglutinin les reclamacions que aquest plantegi a Madrid. 

En qualsevol cas, primer cal que es produeixi el Canvi a Catalunya. Cal un govern fort, amb lideratge, rigorós i amb un full de ruta clar. Amb els màxims suports -crítics i exigents- dels partits sobiranistes amb representació parlamentària i amb el gruix de la societat civil que va sortir al carrer el 10 de juliol, fent costat a les reivindicacions i a les reclamacions que s’hagin de fer en cada moment.

Aquest serà un escenari farcit de paranys, amenaces i dificultats de tot ordre. Caldrà perseverança i obstinació. Intel.ligència i capacitat negociadora. I per primera vegada des del 1978, Catalunya haurà de posar sobre la taula la possibilitat de desvincular-se de lleis i sentències estatals que deixen en paper mullat la voluntat expressada pels catalans a les urnes. (i fins i tot la voluntat dels espanyols, com ha estat el cas de la ST del TC contra l’Estatut, Llei orgànica que va ser votada favorablement pel Congrés i el Senat, i finalment ratificada pel monarca).

Un nou partit comença. Un partit que deixarà enrera els paradigmes que han guiat la política estatal els darrers trenta anys. I davant de la complexitat del procés, encara sobta més escoltar les receptes de determinades forces polítiques. El PPC ens vol més regió que nació. El PSC-PSOE reivindica un federalisme utòpic. I altres formacions aposten per la desconnexió d’Espanya amb una acció unilateral ple d’interrogants, amb o sense consulta a la ciutadania. El 28-N comença l’etapa postconstitucional. O la lidera CDC, CiU i Artur Mas, o haurem perdut el darrer tren d’aquest decenni.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!