Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

9 d'octubre de 2019
1 comentari

La història viscuda (i una mica paral·lela)

Després de dues setmanes d’inactivitat per vacances, el bloc reprèn el seu sincopat ritme d’apunts. A l’espera dels propers dies i setmanes, que prometen intensitat política i, doncs, motius d’inspiració per aquesta modesta bitàcola, em plau comentar un llibre de plena actualitat i absorbent interès que ha ocupat alguns dels meus dies de dolce far niente insular (Fuerteventura ha estat la destinació agraciada per la meva presència).

La història viscuda és l’anodí títol escollit per Joan B. Culla per a les seves memòries. Podia haver fet més punta al magí, però se li perdona perquè una vegada el lector s’endinsa en el seu relat autobiogràfic, en queda abduït i no l’abandona fins a la darrera pàgina. Culla, personatge ben conegut per la seva intensa presència als mitjans de comunicació (és una mena de Pilar Rahola que no suscita tantes fílies i fòbies), és sobretot un historiador molt competent i rigorós del segle XX de casa nostra i de tot el món, i és també, atenció, una persona que malgrat el seu enorme bagatge intel·lectual i els seus posicionaments ideològics (que defensa amb respecte i argumentadament), sempre ha defugit temptadores ofertes institucionals, obediències partidistes i lleialtats incondicionals a res i a ningú. El llibre de referència és un mix de tot això: les memòries personals d’algú amb projecció pública, la crònica rigorosa d’un temps redactada amb precisió i la reproducció sintètica d’uns posicionaments ideològics que l’autor ha tingut l’ocasió d’exposar a bastament en articles periodístics, tertúlies i polèmiques de tot ordre.

Llegint les memòries de Culla, em va sobtar trobar-me amb insospitades coincidències biogràfiques en els aspectes més personals. Deixo a banda que tots dos som barcelonins i ens portem només cinc anys. Talment com si jo escrivís les meves, de memòries (de fet alguna cosa ja tinc començada més per consum intern que per l’interès que puguin tenir pels altres), sorgien vivències i episodis no dic calcats però si d’un paral·lelisme sorprenent: per exemple, la seva sensació d’estar superat per les modernitats del segle XXI i considerar-se més aviat un home del segle passat; la seva poca destresa amb tota mena de ginys tecnològics; la seva afició de nen a dibuixar banderes de països del món (jo també tenia aquesta estranya dèria quan tothom preferia donar patades a una pilota); la seva resignació a haver de cursar estudis superiors enmig d’una perenne conflictivitat a les aules; una altra afició seva d’arreplegar tota mena de papers, opuscles i programes polítics (jo segueixo fent-ho quan vénen eleccions, ara que tothom s’esborra de l’enviament de propaganda a casa); en fi, el conjunt de la seva trajectòria política vital guarda notables semblances amb la meva.

Però deixant de banda els aspectes més personals, és en els capítols dedicats a la relació amb la majoria de personalitats del món polític i cultural on el llibre de Culla es fa devorar amb més intensitat, convidant-nos, com si fóssim uns voyeurs, a ser espectadors privilegiats de trobades, establiments d’amistat, retrats i judicis que Culla fa de tota mena d’homenots, des d’un Tarradellas pràcticament desconegut pels seus companys universitaris, segons explica, fins al director de l’edició catalana d’El País, diari que abandonà després de dècades de col·laborar-hi sense incidents remarcables fins el dia que va tocar el voraviu a Cebrián.

El llibre m’ha servit també per assabentar-me de més coses, per exemple que Culla fou president d’aquella entitat anomenada ACTA, desdenyosament menyspreada pels de sempre per la seva presumpta condició de submarí convergent, i que, ben al contrari, serví per donar a conèixer i exportar la causa catalana al món i teixir aliances internacionals, justament en un moment ben oportú, quan queia el Mur de Berlín i emergien les noves repúbliques de l’Europa de l’Est. Han passat més de trenta anys d’allò i l’actualitat ens forneix noves i trepidants mostres de que la història no para quieta, ni a Catalunya ni al món. No sabem què ens depararà el destí però, una vegada hagi ocorregut al que hagi d’ocórrer, allí estarà el professor Culla per aixecar-ne acta (ara en minúscula) amb els seus proverbials rigor i serietat professionals.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!