De què ens sorprenem?

Amb el vergonyós pacte entre JxC i PSC a la Diputació de Barcelona rebem l’enèsima, i en aquest cas important, mostra de la creixent distància entre els partits i els seus votants. No és que ens vingui massa de nou perquè, de fet, ja ens oloràvem o, encara millor, ja estàvem més o menys avisats, i per tant preparats, de les moltes maniobres i decisions que estaven disposats a escometre els partits dits independentistes quan, inevitablement, han hagut d’enfrontar-se al que podríem dir realpolitik: la por a noves represàlies (penso en el president del Parlament), l’obsessió per l’hegemonia dins del nou catalanisme (penso en Esquerra i en Sant Cugat, per exemple), la il·lusa suposició de que es poden fer avenços decidits a Madrid (penso en Rufián o en els presos de JxC) o, potser la raó més omnipresent, la necessitat d’ocupar poder, el que sigui, i per tant càrrecs, ingressos i imatge pública (penso en qualsevol ciutat o poble).

El pacte d’ahir l’han perpetrat el partit decisiu per aprovar l’aplicació de l’article 155 i la força que no para de llançar missatges d’animositat, resistència, dignitat i jugades mestres. Com a gran excusa per embellir l’esguerro se’ns ha dit que la política local és diferent, que hi predominen factors específics o humans, en definitiva que “cada terra fa sa guerra”. És cert. L’Ajuntament d’Altafulla, que conec de prop per raons personals, té un alcalde d’una llista afí a ERC amb l’ajut del PSC, amb grans esgarips de la llista de JxAltafulla, que va quedar a l’oposició. Jo mateix vaig votar a la meva ciutat en clau local/municipal, no pas ideològica. És cert que a pobles i ciutats les dinàmiques són específiques, canviants i, de vegades, incomprensibles, i per tant cal acceptar-les sense remei, passant fins i tot per sobre d’aquell axioma que semblava inqüestionable abans de les eleccions que “cal tenir alcaldes independentistes” per damunt de qualsevol altra consideració, com si ens hi anés la vida. Ja s’ha vist el que ha passat a molts indrets de Catalunya.

Però la Diputació de Barcelona és diferent, per la magnitud de l’organisme, per pressupost i, sobretot, per la significació política que té i ha tingut els darrers quaranta anys, pel que en sabem i, sobretot, pel que no en sabem i potser mai no sabrem. I en aquest “no sabrem” què amaga el casalot de la Rambla de Catalunya rau, crec jo, alguna de les raons que explicarien el pacte de la vergonya entre forces manifestament contradictòries. Sempre m’ha semblat la Diputació de Barcelona un organisme obscur, ordidor de martingales de tot ordre (no dic il·legals) i premiador de fidelitats de partit, des de multitud d’alts càrrecs fins a places funcionarials de tot ordre, en la millor tradició clientelista espanyola, aquella manera de governar i administrar que, figurava, havíem d’eliminar fa, precisament, quaranta anys.

I ara què? A plorar per les cantonades o a desfogar-se a les xarxes? A blasmar els partits, sense formular proposicions, o a despotricar de de l’ANC i les seves tendències 2019 en moda samarretes? A acceptar la realitat, tal qual, empassar-s’ho tot i disposar-se a trenta anys més de neoautonomisme (val més menjar poc i pair bé, pobres però honrats, el amo es bueno…? Sempre he dit que, més enllà de la meva manera de veure les coses i de les meves opinions, estic disposat a acceptar el que sigui si està prèviament consensuat, explicat i organitzat. Des de l’assumpció sincera de que és inviable aquell procés que semblava que anava per molt bon camí fins, al contrari, intentar un nou tour de force enfront l’estat amb les armes pacífiques de què disposem, que sabem que tenim, que sabem utilitzar-les i que (ai) tenim voluntat d’utilitzar-les. Sigui el que sigui, però que es consensuï. És, al final, la unitat estratègica de què sempre es parla i mai s’hi posa fil a l’agulla per la (ir)responsabilitat compartida per partits i entitats. Una unitat estratègica que, evidentment, tampoc existia abans dels darrers processos electorals i que, per tant, tampoc ens dona dret a cridar massa ara. He de confessar, però, que el pacte d’ahir em resulta de difícil digestió i veig que el president Torra, autèntic heroi en les actuals turbulències, opina igual.

Com sempre, en pocs dies mig oblidarem la notícia i, com que s’apropen les vacances, deixarem tot per setembre, un mes que ens espera amb els braços oberts i ben carregat de reptes.

[Imatge: wikimedia.org]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *