Les aigües turbulentes

Mig segle dels fets de Stonewell, a Nova York. Els piolins de l’època es disposaven, com solien fer-ho, a buscar les pessigolles administratives a locals que no tenien llicència per vendre begudes alcohòliques i, de pas, abusar de la seva autoritat. Tothom acceptava sempre aquella situació injusta i denigrant, entre la por i la resignació, però segons diu la llegenda (circulen diverses versions del que passà aquella nit), la clientela majoritàriament gai del Stonewell Inn, un d’aquells locals, es va plantar i va decidir no seguir acceptant més tractes degradants: acabava de morir Judy Garland, un mite entre la comunitat LGTBI (llavors no existien aquestes sigles, és clar) i ningú no estava disposat a que quatre garrulos uniformats interrompessin el dol en homenatge a la Dorothy, com és coneguda a l’ambient anglosaxó. El que va seguir (enfrontaments, ferits, detinguts) fou l’inici d’una lluita per la igualtat, la llibertat i la dignitat de les persones, en aquest cas per raó de la seva orientació sexual, una lluita que de mica en mica s’estengué a tot arreu, a tots els sectors de la societat i a tots els fronts. Una lluita que, ni de bon tros ha aconseguit els seus objectius finals.

A casa nostra, forçosament tot començà amb retard i amb molta discreció. Llegint avui les cròniques de l’època, es produïren situacions que avui ens poden arribar a semblar increïbles. L’impulsor del primer nucli d’activistes, l’Armand de Fluvià, havia de fer servir un pseudònim quan sortia als mitjans de comunicació (parlo de quan el dictador ja havia mort); la primera associació potent, el FAGC, assolí la seva legalització després d’innombrables obstacles i travetes legals: els defensors de l’ordre adduïen “escàndol públic” per barrar-li el pas a qui pretenia lluitar per normalitzar una situació fins llavors  prou penosa ocultant-se o patint agressions i insults. La història posterior, feta de clarobscurs, és prou coneguda: avenços legals, proliferació de grups i col·lectius, l’aparició de la lacra de la sida, l’eclosió de la “pesseta rosa” amb la seva mercantilització del fet gai, consecució del matrimoni igualitari, les interferències de la correcció política o les manifestacions multitudinàries que se celebren just quan arriba la data que avui compleix mig segle, amb l’etern debat entre el desitjat caràcter festiu i la necessària reivindicació.

Deia que la lluita per l’alliberament LGTBI (calen tantes sigles?) segueix tenint plena raó de ser i no cal anar ni gaire enrere ni gaire lluny per aconseguir-ne abundants proves. Les actituds homòfobes, crescudes als darrers temps a redós de determinats extremismes polítics, les agressions sembla que cada dia més habituals, el poc respecte i la desconsideració des de l’anonimat de les xarxes socials, els atemptats als locals…, i no parlem de la situació en altres latituds, són alhora motiu de preocupació i estímul per fer-los front com només sap fer una societat com la nostra: exercint amb llibertat i de forma pacífica els nostres drets, perquè això no va només de preferències personals, identitats sexuals o maneres de ser sinó de llibertat per a tothom, el tresor més valuós de la humanitat, contínuament amenaçat.

[Imatges: biography.com, nydailynews.com, rompearmarios.blogspot.com]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!