El bloc d'en Jordi Martí

President de la Federació de Barcelona de Convergència

9 de gener de 2010
Sense categoria
2 comentaris

SOCIOVERGÈNCIA: LA LLARGA OMBRA DE L’ANTIPOLÍTICA

Poques paraules i conceptes polítics han provocat tantes tesis periodístiques, càlculs electorals i hipòtesis polítiques com la famosa sociovergència. El pànic del PSC-PSOE a perdre el seu poder polític i institucional els propers mesos i els interessos d’alguns sectors empresarials, amanits amb alguns posicionaments polítics de destacats representants de l’stablishment i la incertesa davant de les conseqüències de la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, són factors que fan cotitzar a l’alça la sociovergència. 

La paraula "mai", tant en política com en la resta d’ordres de la vida, s’ha d’intentar no fer servir gaire. La sentència "de més verdes en maduren" ens recorda que el que sembla impossible, sovint acaba formant part de la realitat. Convergència i Unió, malgrat les declaracions amb les que sovint ens obsequien els màxims dirigents demòcata cristians, és un projecte polític clarament alternatiu al projecte socialista. Pels seus respectius orígens, pels seus valors, les seves ofertes electorals, per incompatibilitat ideològica, i especialment per la identificació nacional del PSC-PSOE amb Espanya, en front de la identificació nacional catalana de CiU. Per moltes altres raons, però CiU i PSC-PSOE són dues forces polítiques que només podrien acordar la formació d’un govern de coalició a la Generalitat davant d’hipòtesis clarament excepcionals.

Certament CiU i PSC-PSOE poden coincidir en posicions centrals i centristes de l’espectre polític català, però les seves prioritats i els seus ADN,s estan a les antípodes. CiU i PSC-PSOE poden pactar governs locals en funció de dinàmiques territorials, poden arribar a pactar lleis al Parlament de Catalunya com en el cas recent de la LEC. I han demostrat que es poden arribar a pactar investidures, lleis i acords globals a les Corts de l’Estat.

Però en quin escenari o davant de quin esdeveniment excepcional podrien ambdues forces arribar a un acord de govern a Catalunya? Davant d’una Sentència del TC sobre l’Estatut que liquidés la seva virtualitat? Davant d’una crisi econòmica que col.lapsés el sistema? Com a conseqüència d’una ruptura del PSC amb el PSOE que deixés a Zapatero sense els 25 diputats del PSC-PSOE? Certament a Alemanya la gran coalició de la CDU/CSU amb els socialdemòcrates ha estat possible en un moment històric determinat, i trobariem alguns altres antecedents propers de coalicions anti natura en el nostre entorn geopolític més immediat. Com dèiem al començament tot és possible, però hi ha algunes raons de pes que desaconsellen aquest pacte o que el fan difícilment materialitzable.

En primer lloc, tot sistema parlamentari necessita que l’alternaça política sigui possible. Si els Tripartits 1.0 i 2.0 han estat l’alternativa a CiU, ara CiU ha de poder estar en disposició d’enviar a l’oposició al PSC-PSOE i els seus satèl.lits, amb tota normalitat. En segon lloc CiU és una força política amb uns valors, uns ideals, unes prioritats polítiques i un model territorial antagònics respecte dels que caracteritzen el socialisme català. El PSC-PSOE ha arribat a execel.lir en el conreu del clientelisme, el control i la infiltració social, la manipulació, el sucursalisme respecte del PSOE, sintonitza amb els referents propis de l’espanyolitat i persegueix l’hegemonia política absoluta, que només pot aconseguir en tant en quant Convergència i el nacionalisme siguin minoritaris o irrellevants. CiU i el PSC-PSOE són l’aigua i l’oli. En nacionalisme de CiU i el socialisme anacional del PSC-PSOE -que no dubta a governar amb un partit ex independentista amb l’únic objectiu d’amortitzar CDC i CiU- són doncs dos projectes antagònics i incompatibles que no haurien de governar junts a la Generalitat de Catalunya sota cap concepte. Esperem que la realpolitic passi de llarg i s’evitin les conjuntures excepcionals que podrien contribuir a justificar aquesta gran coalició, que generaria, si s’arribés a produir, la més gran desafecció política que ens poguem imaginar. La sociovergència té, això sí, una llarga ombra. L’ombra de l’antipolítica.

  1. Cal esperar que les temptacions d’alguns dels nostres, i les ganes clarament mostrades per certs sectors empresarials, no facin realitat la sociovergència que seria, aquest si, un error històric.
    Salutacions des de Vic
    Albert

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!