Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

11 de maig de 2019
1 comentari

Ara hem de ser cortesos?, au va!

L’excel·lentíssim Miquel Iceta, polític de professió (des que era un tendre adolescent, segons sembla) i ballarí per afició, està que no toca vores perquè el Ser Suprem, Pedro Sánchez, l’ha ungit com a possible proper president del Senat. Una respectable canongia molt ben remunerada i que no comporta excessives obligacions ni responsabilitats, a no ser que a les senyories senatorials els passi pel cap, de nou, aprovar l’aplicació de l’article 155 a Catalunya, cosa mai descartable del tot. Per arribar a aital prerrogativa, però, a Iceta li falta un petit requisit: ser senador, òbviament. Com que no es va presentar a les darreres eleccions, no queda altre remei que fer-se elegir pel Parlament de Catalunya, prèvia renúncia del seu col·lega Montilla, que se suposa que no posarà obstacles. Els obstacles li arribaran per una altra banda: necessita els vots dels grups majoritaris de la Cambra, Junts per Catalunya i ERC.

Espero que no se’ls passi pel cap fer-li aquest favor. És cert que, tradicionalment, en l’elecció de senadors autonòmics hi havia un consens i una mena de fair play entre les formacions polítiques, a matadegolla en la resta d’assumptes, i aquest ha estat el gran argument esgrimit pel socialistes: home, indepes, feu com fins ara, considereu-ho com una cortesia parlamentària… Hoy por ti, mañana por mi. La mare que els va parir! Cortesia, diuen. Al meu poble d’això se’n diu tenir un morro que se’l trepitgen. Ja no és la “cortesia” d’Iceta i companys restant impertèrrits als seus escons quan la resta aplaudí càlidament els familiars dels presos polítics: allò no deixava de ser un detall anecdòtic, molt ben recuperat a les xarxes socials aquests dies, això sí. És que és el paquet sencer de “cortesies” que els socialistes, tant els d’aquí com els d’allà, han tingut amb Catalunya: l’aprovació del 155, la negativa a revisar les actuacions dels fiscals una vegada van substituir el PP, la vergonyosa marxa enrere en aquell afer del relator, els reiterats i tramposos esments a una suposada “falta de convivència” a Catalunya, rebaixant-se al nivell de C’s… Segueixo? Només un perceptible canvi en les formes i una innòcua decisió ministerial (l’Aeroport Tarradellas, ja veus tu) es poden apuntar a l’actiu de la solució al problema català, als quals ara s’hi vol afegir l’elecció d’un català a la presidència del Senat. Són aquelles polítiques de gestos tan del gust de la vella política. Si el Senat no ve a Barcelona, que sigui un barceloní que presideixi aquella Cambra, i tots contents i alegrets!

Insisteixo, espero que els nostres amics de Junts per Catalunya o d’Esquerra no cometin l’error de fer aquest pas a canvi de quatre bagatel·les. Les informacions que ens arriben en aquest sentit són preocupants: els de Junqueras “s’ho pensaran” si Iceta té el detall de visitar-lo a la presó. De veritat aquest simple gest humanitari és suficient per, a canvi, acontentar els nostres enemics (adversaris no: enemics) polítics? I la dignitat on queda? Un té la sospita de que si acaben donant aquest pas és perquè sí que hi ha algun altre tejemaneje inconfessable, inscrit en aquella teoria conspiranoica, que cada dia sembla més real, que parla d’un pacte PSOE-Podem-ERC que mataria molts pardals d’un tret, asseguraria majories parlamentàries i municipals (ja veuríem com reaccionaria l’electorat, però), dilataria en el temps el fastidiós plet català (no ens coneixen…) i asseguraria els cigrons a una bona colla de menjapans (quina vergonya). En política ho hem vist tot i, no obstant, cada dia ens reserva noves sorpreses.

Per tercera vegada: espero i desitjo que no passin per l’adreçador. Seria molt descoratjador i ja portem massa passes enrere del que havíem caminat fins aquell crític 27 d’octubre. L’enemic continua colpejant, imposant escandaloses fiances (encara sou a temps de ser generosos a caixadesolidaritat.cat), regatejant cada mínima petició dels presos polítics, tergiversant informativament la realitat tan com poden… Raons de pes a tenir en compte quan el proper 26 de maig ens acostem a les urnes i votem en conseqüència. No dic quina llista, però ja m’enteneu.

[Imatge: blocs.mesvilaweb.cat/jordipera]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!