Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

20 d'abril de 2019
0 comentaris

‘Ananké’

Ara que la notícia de l’incendi a la catedral de Notre Dame de París comença a quedar enrere (anava a dir que s’ha apagat o extingit, però seria un pèl potiner), voldria dir-hi la meva. Mai no és tard i com que estem enmig de Setmana Santa parlar d’un tema més o menys relacionat amb la religió no estarà de més.

Com passa massa sovint en aquests casos, la gravetat dels fets va anar de més a menys. El primer scoop parlava de l’incendi de la catedral quan seria més propi parlar d’incendi a la catedral. Així he redactat el primer paràgraf. És un matís important. Efectivament, les imatges que vam poder contemplar suggerien una catàstrofe sense precedents. Certament, tots ens vam commoure veient com el pinacle central era devorat per les flames i es desplomava davant la impotència de tothom, uns fotogrames que ens remetien, salvant les moltes distàncies, a la caiguda de les Torres Bessones de Nova York. Sufocat l’incendi, fet el primer balanç de l’accident i vist l’estat en què va quedar l’edifici, és evident que la magnitud de la tragèdia era molt menor del que temíem de bon principi.

Aquesta relativització de la gravetat de l’incendi obre la porta a parlar del que passa quan es produeixen fets d’aquest tipus: les polèmiques que genera. Àmplia cobertura informativa en paper, a les ones i a les xarxes, exagerades mostres d’interès, dolor o solidaritat. N’hi havia per tant? Els polítics s’hi van llançar com aus de presa, apropiant-se del drama amb discursos i homenatges, elevant la reconstrucció de la catedral a la categoria de repte col·lectiu. L’orgull nacional francès en joc. Al president Macron li ha vingut bé aquest esdeveniment per distreure l’opinió pública, encara convulsa per les manifestacions setmanals dels anomenats gillets jaunes, ineficaços i contradictoris però potser necessaris com a senyal d’alerta davant de les autoritats d’aquell país.

També hi ha qui, des d’àmbits més conspiranoics suggereix que aquest incendi va ser intencionat i provocat per qui més podria sortir guanyant en termes de poder, negoci o distracció de la ciutadania. Alguns detalls fan olor de cremat, mai millor dit, i conviden a la suspicàcia: tot el que realment tenia valor (quadres, tresor…) es va salvar, algunes estàtues havien estat retirades uns dies abans… Ja és casual, pensaran alguns. Jo no combrego amb aquestes volades de colom, però si fossin veritat, s’acabaran sabent algun dia o altre.

Més polèmiques. Extingides les flames, els principals potentats francesos, dels sectors bancari, de la moda o del perfum, van prometre generoses quantitats de diners per ajudar a la reconstrucció del temple. No van tardar en sortir les inevitables respostes demagògiques contrastant-ho amb algun col·lectiu desafavorit. Va a modes, ara toca els refugiats, abans era la infància i més enrere fou la fam al món. Opino que tot és important i tots els problemes han de tenir l’atenció i l’ajuda que mereixen, però menysprear la reconstrucció d’un element tan important del patrimoni universal està fora de lloc. Una altra cosa és quina quantitat de diners s’ha de destinar a cada problemàtica, un debat que mai no acabaria. Parlant de polèmiques i de patrimoni. Fa gràcia veure tanta gent ben allunyada en tots sentits de París lamentant els danys de la Notre Dame quan tantes i tantes mostres de patrimoni arquitectònic de totes les èpoques cauen a trossos als nostres voltants, davant la ignorància ciutadana i el desinterès de l’administració.

I, naturalment, ja s’ha obert un altre front ben tradicional en aquests casos: com s’ha de reconstruir la part danyada? S’ha de deixar exactament igual com estava, s’ha de refer introduint-hi elements estilístics nous? O, Déu no ho vulgui, se n’ha de fer una “reinterpretació” segons el gust d’algun arquitecte neo-post? El que sembla segur és que no s’encomanarà la reconstrucció del sostre a Calatrava, ni la restauració dels detalls interiors a la senyora de l’Ecce Homo de Borja. Per aquest cantó, podem dormir tranquils.

[Ananké vol dir en grec fatalitat i és la paraula que Victor Hugo va descobrir inscrita en una de les torres de Notre Dame i que li inspirà per escriure la seva cèlebre novel·la; imatge: fitsnews.com] 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!