El bloc d'en Jordi Martí

President de la Federació de Barcelona de Convergència

16 de maig de 2009
Sense categoria
2 comentaris

ESPANYA S’ALLUNYA

Aquesta setmana hem viscut dos episodis ben diferents, però que se superposen i es complementen a l’hora d’interpretar el distanciament progressiu entre la Catalunya nació i l’Espanya centralista de matriu castellana, intolerant, prepotent i assimiladora. D’una banda hem viscut, un any més, el trist espectacle que ofereixen les dues espanyes enfrontades secularment, amb el debat de l’estat de la seva nació,
que ha tingut el Congrés dels Diputats com a escenari. D’altra banda, encara ressonen els crits i els xiulets de milers de catalans i bascos durant la final de la Copa del rei de futbol. Una autèntica demostració de desafecció i de rebuig polític i sentimental envers el que representa l’Espanya que ens nega políticament, ens ofega econòmicament i que censura la realitat des del seu principal mitjà audiovisual institucional: TVE.

El debat de l’estat de la nació,
o de política general, com s’anomena en la majoria de països normals, ha estat, una vegada més, un trist espectacle. Un ZP sense crèdit polític ha donat una lliçó magistral d’improvització, treient-se del barret unes mesures per superar la greu crisi econòmica, que en menys d’una setmana han quedat superades per la realitat. El govern amic ens convida a la festa pagant nosaltres: una altra genialitat
d’un personatge que es mereix una moció de censura en tota regla. I un Rajoy que desaprofita una ocasió d’or per reivindicar-se com un líder que interpreta l’emergència econòmica i social que pateix la societat espanyola i que aporta solucions des del sentit comú. La imatge de confrontació ha estat lamentable. Es posen d’acord al País Basc en cinc minuts i no són capaços de posar els fonaments d’un pacte d’estat del tot necessari, tal i com encertadament demana CiU i el mateix Duran. He viscut en directe quatre debats d’aquesta naturalesa durant la legislatura 2000-2004, això sí, amb els papers canviats, però en el fons ha estat una calca: desqualificacions, agror i molt soroll per a no rés. Catalunya no es mereix aquest estat. Espanya s’allunya de Catalunya, i aquests esdeveniments ens ajuden a adonar-nos que les necessitats de Catalunya mai seran ateses convenientment a les Corts de l’estat ni pel PSOE ni pel PP.

I un fet pronosticat, conegut i que de cap de les maneres es podia amagar, ha despertat les consciències de l’Espanya profunda: dues aficions de dues nacions oprimides i saquejades (perdó, de dos clubs de futbol) van aprofitar un escenari inigualable, el d’una final de la Copa del Rei de futbol, amb el monarca presidint l’espectacle, per manifestar el seu estat d’ànim. El pap de milers de persones s’ha anat omplint. Des del punt de vista esportiu, les dues aficions han expressat el seu rebuig a un estat i uns poders federatius que sempre han jugat a favor del Reial Madrid. Des de l’òptica política, els motius de la xiulada han estat molts i variats. Des dels que han xiulat el Rei, a la monarquia i a l’himne espanyol, fins als que han xiulat els presidents perdedors José Montilla i Patxi López. Ha estat una xiulada que ha unit molts sentiments diferents i no sempre homologables, però en qualsevol cas ha estat l’expressió més genuïna de l’emprenyada general d’un segment important de catalans i bascos: dues nacions que mica en mica, però inexorablement, hem començat a dir adéu a una Espanya que ni ens accepta com som ni ens vol deixar marxar.

  1. Jordi,
    Has fet un molt bon apunt, que subscric totalment. Cal articular alguna via per sortir-nos-en d’Espanya. No és fàcil, ja que interessos polítics i econòmics ho tiren tot en orris. D’una banda, veig que quelcom es mou en la societat civil davant d’aquesta Espanya grotesca. Però de l’altra banda, no confio gens en l’anomenada via catalana de fer política, per moltes raons. Apart de les baralles-odis-animadversions entre catalans, que hem discutit altres cops, no suporto aquesta necessitat de reformar Espanya que és la línia que ha seguit CiU durant dècades i que, malauradament, segueix ERC.
    Sí que sóc optimista quan al desenvolupament de la cultura catalana, ja que a totes les comarques hi ha moltíssima gent útil que fa feina formidable. Sembla que la nostra taca negra és la política.
    bon cap de setmana i a ser campions de nou.
    emigdi

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!