Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

2 de febrer de 2019
0 comentaris

El dia que riu o plora, depèn

Avui és la Candelera, “La Presentació del Senyor, Purificació de la Mare de Déu” segons fixa l’imprescindible (malgrat els temps que corren) Calendari dels pagesos. Avui és aquell dia de l’any que determina la climatologia segons el seu estat anímic. L’inefable Tomàs Molina no ens va saber aclarir ahir, en el seu prime time estel·lar, si enguany la Candelera riurà o plorarà. En el moment en què escric això, Déu n’hi do el fred que fa, però tots estarem d’acord que són uns dies més de plorar que de riure, per motius extrametereològics de tots sabuts.

Com que són de tots sabuts, donarem a l’apunt d’avui un gir de 180º per parlar d’advocacions marianes i de les a vegades insospitades relacions entre algunes d’elles. La més evident és que les dues primeres referències del santoral que ens vénen al cap són la Candela de Valls (i les famoses Festes Decennals) i la Mare de Déu de la Candelaria, la patrona de les Canàries (esquerra, basílica a la població del mateix nom). Aquesta té, com tantes altres, una tradició de descobriment medieval. Es diu que a finals del segle XIV una imatge de la Candelera fou trobada a Tenerife per dos pastors guanxes. El culte s’inicià a finals del segle XV quan els conqueridors castellans van celebrar la primera festa de les candeles; poc després es construiria el primer temple a la cova on suposadament fou trobada la imatge. No falten veus més agosarades que parlen de que aquest culte marià fou el resultat d’un sincretisme entre una Mare de Déu cristiana i la deessa nativa Chaxiraxi (“la que sosté el firmament”), divinitat relacionada amb la lluna i la fertilitat o amb el sol i emparentada amb divinitats mediterrànies (Juno). L’historiador Juan Bethencourt Alfonso, estudiós de la mitologia guanxe, afirmava que la imatge de la Candelaria substituí un ídol anomenat Chayuga.

El lligam amb les nostres terres arriba quan ens hem de preguntar com és possible que es tinguessin informacions, ni que fos envoltades de llegenda, de l’existència d’una imatge cristiana en un moment (segle XIV) i una illa (Tenerife) en què les notícies de la presència europea són ben escasses. Com que les primeres missions (de franciscans) no van arribar-hi fins a meitats del segle XV, hom suposa que algun tipus de participació hi devien tenir els franciscans mallorquins que un segle abans ja havien arribat a Gran Canària. A aquesta conclusió arriba el primer cronista de la Candelaria, frai Alonso de Espinosa (1590): “como no iban a ser los piratas salteadores cántabro- andaluces (sic) los que depositasen la Virgen de Candelaria en la playa del Socorro, en las proximidades de Güímar, queda libre el campo para los abnegados misioneros mediterráneos”. A la mateixa conclusió arriba l’investigador modern Rumeu de Armas.

Hi ha més elucubracions en aquest sentit. Es creu que la imatge original de la Candelaria va ser feta prenent com a model la Mare de Déu de Lluc (dreta), descoberta al seu torn un segle i mig abans a Mallorca, d’on ara és patrona. La roba d’ambdues imatges és molt similar i el nen Jesús de la canària porta un ocell a les mans, igual que el portava antigament (sembla) el seu equivalent mallorquí (ara porta un llibre). I una semblança molt més cridanera: les dues marededéus són morenes, igual que Montserrat, que té el seu equivalent a La Palma (Monserrat) i de la qual ja en vam parlar en una ocasió. Les verges negres: un món enigmàtic i apassionant, sens dubte.

[Imatge de portada: Verge de Candelaria; font: Viquipèdia]

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!