M’assabento de la mort d’una antiga companyia de feina. Ja era nonagenaria i feia temps que no havia tingut l’ocasió de saludar-la tot passejant pels carrers de Tarragona. Més enllà de la pèrdua en si, el que la fa singular és que fou la que m’acollí el dia de la meva incorporació al primer lloc de treball “seriós” (i, al capdavall, definitiu) un ja llunyà 1982. Recordo perfectament aquell moment, el vestit que duia… Ella em donà la benvinguda i les primeres indicacions de quines havien de ser les meves tasques, ella fou qui m’ensenyà els despatxos, qui em presentà la resta de companys… i ho féu de manera agradable, com si li fes molta il.lusió, tractant-me com una mena de fillol. De fet, fou una de les moltes “tietes” no familiars que s’han creuat a la meva vida. Era una dona a qui agradava anar ben vestida, coqueta i que es resistia a fer-se gran. Amb 60 anys no tenia manies en posar-se uns texans ben juvenils. Amb estil, simpatia i personalitat, així m’agradarà recordar-la sempre.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!