les llengües a debat

Aquests darrers dies el català ha estat notícia perquè en un poble de Màlaga, Ardales, tots els grups polítics -fins i tot la Falange Auténtica!- han aprovat una moció presentada per IU perquè se subvencioni l’aprenentatge del català entre la població,  arran de l’agermanament amb Blanes, per fomentar les relacions bilaterals entre tots dos municipis, i per promoure la diversitat lingüística.  També reclamen que les EOI andaluses ofereixin català, euskera i gallec. 

 Precisament era a Màlaga on s’havia produït una situació paradoxal, que va ocupar pàgines senceres als diaris ara fa un parell d’anys: es denunciava que les escoles oficials d’idiomes no estaven autoritzades a oferir cursos de llengua catalana tot i la demanda creixent i la insistència constant per part de les persones interessades. El fet que en un període de 10 anys de sol·licitar-ho la Junta d’Andalusia no ho hagués admès ens fa adonar de l’abast del problema: no es considera necessari. Si en algun lloc de l’Estat cal fomentar l’aprenentatge del català és evidentment a Andalusia, per múltiples raons, però sobretot perquè molt de jovent mira cap a Catalunya a l’hora de buscar feina.

Vaig visitar fa uns anys el centre de llengües de la Universitat de Granada -on tenien 1400 estrangers que aprenien espanyol-  i el director m’explicava que si no se solucionava “el problema del catalán”  l’entomarien ells, i l’oferirien per a tota la població. De fet, ara aquesta universitat ara és l’única d’Andalusia on hi ha un lectorat de català. Potser aviat n’hi haurà una altra, perquè ara fa uns dies es va posar en contacte amb mi la responsable del centre de llengües de la Universitat de Sevilla per demanar-me com ho havien de fer per oferir cursos de català, i la vaig  adreçar a l’Institut Ramon Llull.  Espero que se’n surtin, i que serveixin d’exemple per a la resta d’universitats.

Si feu la cerca a l’IRL per saber a quins punts de l’Estat tenen lectorats de català, us en sortiran només 9: Madrid, Saragossa, Gasteiz, Granada, Vigo, Santiago, Salamanca, Oviedo, Múrcia. La proporció és ben minsa, si tenim en compte que existeixen 160 punts arreu del món on es pot estudiar català, entre els quals trobem llocs tan llunyans com ara  Seül, Victòria a Austràlia, Yaoundé al Camerun, o fins i tot les americanes Florida, Berkeley o Stanford.

No s’hauria de poder aprendre català, euskera i gallec a tot l’Estat? On és l’Estat plurilingüe, aquella España plural que ens havien fet creure que existiria algun dia? Llegiu-vos només els comentaris que s’han anat publicant en els diaris digitals arran de la notícia amb què obríem aquesta entrada sobre el poblet de Màlaga,  i ho entendreu tot.  Hi trobareu expressades reaccions tan pintoresques com ara: “Representa un atentado contra España”, “Se trata de una extravagancia política” o bé “Es inglés o chino mandarín lo que hace falta y no catalán”, o aquesta altra:  “Hay que ser gilipollas para promocionar el catalán”…

Tot i aquestes reaccions, que no ens han de sorprendre si som conscients de la intoxicació constant que produeixen els seus mitjans de comunicació, la iniciativa prosperarà, i pot ser que s’estengui. Perquè és des del coneixement mutu que podem arribar a aconseguir el  respecte, no hi ha altre camí.

I l’objectiu final ens el marquen les paraules del nostre clàssic Joan Solà, flamant Premi d’Honor, que afirmava que “sense sobirania política no se salva una llengua”.  No es pot dir més clar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!