31 de març de 2009
Sense categoria
9 comentaris

La Catalunya 2.0, conferència del president del Parlament a la UdG


(un escrit que no és de llengua, en un estil diferent: cal innovar)

Nervis perquè tot funcioni. Encara un lleuger temor dels anti-Bolonya, que finalment no hi són. Trucades d’última hora per resoldre el detall d’una persona que no sabem si ve. Problema de l’aparcament, que es resol en un moment gràcies als bons oficis de la Rosa. Taula que falta i que es troba de seguida, per al control de la gent. Parlamentaris que arriben més aviat del compte i se’n van a fer un cafè. Gent de partit que aprofita l’estona abans per posar-se al dia. Una rectora radiant, i un director que fa tard. El president que arriba, a l’hora en punt. El cotxe, amb vidres fumats, que no ens permeten veure com és de dins. Salutacions, dubtes de si donar la mà o fer dos petons. Dubtes del tractament,  si tu, vós o vostè.  Reunió privada amb els membres de l’equip de Direcció, i vigilància perquè no s’hi afegeixi altra gent. I la Mònica que ho controla tot, perquè funcioni com un rellotge. Converses d’aquelles banals, entre gent que fa temps que no es veu. I converses de feina, també, que cal aprofitar l’estona d’espera. Tots col·locats com marquen les regles, i algú mal assegut que cal canviar. Premsa, tele, molts mitjans, gràcies a la bona feina de l’Olímpia.  Finalment, el president que baixa les escales. Fotos i càmeres a tot drap. El twitter que ja treu fum. Inici de l’acte, a càrrec de la rectora. A la taula, Ernest Benach, ella i Albert Bou. A primera fila, el vicerector Duran, el Benach de la UdG, fent anar les tecles sense parar. Elogis per part de la rectora de la tasca dels 10 anys del  Servei de Llengües, que s’agraeixen molt. Un parlamentari que arriba tard i no s’asseu on toca, i això que és el 2.0 per excel·lència. Inici de la conferència, presidint la sala una pantalla gegant, on llueix el Powerpoint que il·lustra perfectament les paraules del president, i no les repeteix, en cap moment.  Paraules-força, imatges-força.

El president que desgrana una per una les idees que vol transmetre, resumides aquí breument:

El ciutadà deixa de ser usuari passiu de la política per esdevenir actiu que opina, qüestiona, critica; cal aprofitar la intel·ligència col·lectiva; el Parlament ens representa, i l’aposta que ha fet pel 2.0 pot marcar tendències; és important l’alt valor afegit que representa el contacte directe amb la ciutadania; ningú no es pot desentendre de la vida pública, cal implicar-se, activar-se, ja no som ciutadans sinó socis de la política (m’agrada molt la idea); els nodes de la xarxa són persones, cadascú tria què vol dir, i on ho vol dir, en xarxes de confiança.

El president es pregunta si amb l’aparició de les noves formes de consum de la informació, i la velocitat amb què es digereix, es garanteix prou un nivell de reflexió, si a més fonts, més riscos i finalment  i si l’anonimat fa perdre valor a les aportacions.

Una idea important: EL 2.0 ÉS CLAU PER RECONCILIAR LA GENT AMB LA POLÍTICA.
I una altra: EL POLÍTIC HA DE PARLAR AMB LA CIUTADANIA, NO PAS A LA CIUTADANIA.
I encara la tercera: CAL EVITAR L’ESCLETXA DIGITAL(GLOBAL/SOCIAL/DEMOCRÀTICA)
 I la quarta: HEM DE PODER DECIDIR QUIN PAÍS VOLEM PEL FUTUR. 

Al debat, preguntes de tota mena, unes més en la línia 2.0 i d’altres més aviat per part de gent reàcia, partidària del contacte directe entre persones sense xarxes. Les respostes del president, contundents i clares: “No és que vostè no tingui temps, és que no li interessa”.  Sorpresa agradable de veure algú tan convençut, que convenç l’auditori.  Una certa por expressada per alguns de la manca de seguretat pel fet d’estar en mans de sistemes externs, ben normal d’altra banda, i finalment una afirmació: “Aquesta iniciativa del Parlament 2.0, tal com s’ha plantejat, és pionera al món”.  Aviat és dit. Al costat de la flagel·lació constant, una constatació desacomplexada: en això som els millors.

En acabar, comentaris distesos, felicitacions, una foto amb ell, i un munt de cares somrients, tot i la gana. L’investigador que aprofita l’ocasió per donar-li l’adreça del seu blog. I el nostre amic suec -que ha fet l’esforç de venir tot i que era en català-  que aconsegueix saludar-lo, emocionat. Tot de rostres d’amics, en un cúmul de gent que després de la tensió no es distingeixen. Visita llampec al Parc, amb robots submarins inclosos. I el privilegi de poder assistir per primera vegada a un dinar privat, i de poder intercanviar impressions encara sobre el tema. Constatació a mig dinar  que el president ja ha penjat 7 missatges de twitter,  i que 12 persones han fet referència a l’acte a la xarxa. La immediatesa, i la informació a l’abast de tothom que es connecta.

En el comiat, un a reveure fins a l’acte de rebuda d’un grup de fanàtics 2.0 al Parlament. Un darrer balanç.  Molta feina per fer, il·lusió per començar i ganes de sortir-se’n. Això és el principi d’un llarg camí. Bolonya 2.0, ja ho tenim aquí.  No és qüestió de si agrada o no agrada, és un fet.

Un darrer apunt, fora de tema (o no): a l’oculista amb el meu fill, al vespre, constatació que no s’han posat al dia. Els nens ja no poden distingir els dibuixos que els posen per comprovar l’evolució de les diòptries: mai no havia vist un telèfon com aquell, dels que feien rodar els números.

  1. Totalment d’acord amb les tesis del Parlament: socialitzem la política, els debats, les opinions, apropem els parlamentaris a la ciutadania,  i que els polítics siguin més proactius per atendre necessitats socials. La qüestió és si tenim tota la maquinària 2.0 a punt per servir la ciutadania. Sóc del parer que, sigui com sigui, s’han d’engegar els projectes i després ja els anirem perfeccionant. Per tant, felicito la iniciativa, que ha servir per millorar la societat.

    Un altre dubte que se’m planteja ara mateix és, però, la manera de salvar les escletxes socials que tothom sap: no podem permetre que les classes amb menys poder adquisitiu estiguin allunyades de la Catalunya 2.0 i, per tant, caldrà posar-hi recursos, mitjans… perquè puguin tenir veu en aquesta teranyina social.

  2. 2.0 vol dir retroalimentació, vol dir feedback. No veig què té de 2.0 que el Parlament de Catalunya tingui una pàgina com a grup d’admiradors, com tenen els U2, Coldplay… Jo no sóc admiradora del Parlament de Catalunya però hi tinc molt a dir. Posar-se a Féisbuc a fer proselitisme ja ho va fer l’Obama i li va anar molt bé. No veig, per altra banda, que la pàgina d’admiradors del Parlament de Catalunya del Feisbuc tingui ni un sol missatge d’un admirador, cosa que em sembla inèdita i increïble, les notes que publica el Parlament de Catalunya no es poden comentar directament només es poden compartir… O sigui, continuem amb el despotisme de sempre (i a sobre practicat per persones que tenen feina gràcies a que d’altres les han votades): tot per al poble però sense el poble.

    Em sembla molt bé que agafeu un ordinador i us emocioneu, però això del parlament dospuntzero només és propaganda. Quan poguem dir als polítics a la cara que ho estan fent molt malament i ells en lloc de fugir per peteneres comencin a treballar per resoldre els nostres problemes llavors sí que haurem triomfat, sigui mitjançant el dospuntzero o el trescomacatorzesetze.

  3.  Personalment, no m’agraden ni els massa optimistes ni els massa crítics. Des de l’escepticisme cap la política, vaig pensar que en aquesta ocasió des de el parlament s’ha llençat un repte als ciutadans, em va agradar. No estic segur que els polítics creguin realment amb aquesta iniciativa però em sembla que es hora de donar-los el benefici del dubte. Si no s’ho creuen, caldran ciutadans actius que els prenguin la paraula que els empenyin a creure-s’ho, la oportunitat hi és, ara s’ha de fer bona.

    També, val la pena mirar-s’ho en el que és. Tot el món del 2.0 està per fer, tot just acaba de començar i no li podem demanar al parlament que tingui resolt, el que encara està per fer, aquí i a quasi tot arreu. En la seva actitud dels propers mesos i anys, veurem si va de debò o és l’oportunisme que ja sabem caracteritza, sovint, la política. Sr. President de vostès depèn que ens podem creure d’aquí tres anys que s’ha pres aquest camí amb voluntat de donar-li joc i treure’n profit.

    Pel que fa, a l’allunyament dels ciutadans de la política, no li recomanaria a ningú marcar-se l’objectiu de acostar-los. Ve de lluny i té causes profundes, qui s’hi vulgui encarar que s’ho prengui amb calma. No ho resoldran pas unes quants cents ( o mils) de posts penjats a la xarxa. El que s’hi es possible materialitzar a la xarxa és una cosa molt més restringida però molt més interessant ( per realitzable) . Crear un debat entorn a la política a Catalunya en el que participin, diguem…, unes set mil persones – aprox 1/1000 de la població. Potser a algú li sembli poc però si aquesta quantitat de gent, passat uns mesos – per agafar rodatge – debatis de forma seriosa, enfocant l’interès comú ( per cert, ara que en parlo que és l’interès comú ? ) i amb una raonable voluntat de lligar el propis i legítims interessos amb la necessitat de cooperar i d’anar ve junts que tenim, els que vivim allà mateix, per mi, seria un gran èxit, ¿ Quan és que aquí o a un altre lloc s’ha fet un debat – serios – amb tanta gent ? La intel·ligència col·lectiva de set mil persones articulades dona per molt…; potser, tindríem sorpreses.

    Pel que fa a l’escletxa digital, no us hi poseu cap pedra al fetge. Hi ha i hi haurà escletxa digital com hi ha i hi haurà escletxa alfabètica – com sabem tothom aprèn a llegir però la lectura té papers molt diferents en la vida de cada persona. Quan sento aquestes coses em pregunto : és que jo soc molt cínic o els que ho diuen molt ingenus ? Per mi, és incomprensible, tot i valorar la bona intenció d’aquestes persones, que siguem tan poc lúcids i emocionalment madurs com per acceptar, simplement que ens superen. Sentir-se superat , prou que ho sé, és força cardat !

    Pel que fa a decidir el país que volem. Algú pensa que allà on som avui és fruit del que varem decidir al passat ? Qui pensa que el futur d’un país es debat i decideix més o menys racionalment un dia? Això que no sempre és veritat si parlem de la vida d’una persona – decidir el propi futur, prendre el timó de la pròpia vida – és una quimera si parlem d’un país. En el cas d’una persona és possible, en el cas d’un país intervenen tantes coses… Potser és millor pensar que vull i puc aportar jo i els meus al país, i deixar que el futur és vagi decidint dia a dia…

  4. Parlament 2.0, Universitat 2.0, Ciència 2.0, una-cosa-2.0… tot és bonic, tot és vàlid per a una elit que pot i ha de fer servir la seva capacitat de treball en xarxa i de conversa per fer avançar la societat. Però hem de tenir en compte que no tothom té accés permanent a Internet, ni escriu ràpid al teclat, ni pot pagar tarifa plana mòbil… La gent que estem a la Universitat segurament estem en el lloc amb menys escletxes d’aquest tipus, i a vegades ens costa veure el món que ens envolta. 

    Sóc totalment partidari d’avançar cap una Societat 2.0, però també sóc un convençut que cal tenir igualtat d’oportunitats. Sense això no podrem pas avançar i ens quedarem en una societat semblant a l’actual, on les elits (siguin econòmiques, universitàries, educatives, esportives, físiques, geogràfiques, …) s’alçaran amb el govern. Jo entenc que Parlament 2.0 i Política 2.0 tenen una bona intenció, i van per aquí.

    I jo segueixo intentant entendre què és la Universitat 2.0!… 

  5. Vaig assistir a la conferència d’en Benach. Tot i les meves reticències i escepticisme envers la política, la combinació amb el 2.0 la convertia en quelcom llaminer de tastar. I els que hi vam anar vam sortir amb algunes idees sota el braç que caldrà acabar de madurar.

    Crec que queda clar que no es tracta una qüestió simplement instrumental i implica un reajustament als nous escenaris. En aquest sentit, cap de nosaltres es pot eximir de fer una revisió personal: comunicar, construir, sumar esforços. Potser és la idea força que rescataria de la xerrada: tots hem d’acostar posicions. És una qüestió de voluntats, compartides: si la base del 2.0 és construir plegats, en política no pot ser d’altre manera. Així que no s’hi val reclamar gestos, iniciatives i esforços de manera unilateral. Puc seguir essent reticent o escèptica, però el que no em permet el 2.0 és romandre en la inactivitat: hem de ser actors proactius, agents i transmissors.

    Com a molts de vosaltres, em preocupa l’escletxa digital: cada cop més ampla, cada cop més profunda. I també reitero el sentit de responsabilitat personal en aquest àmbit: fer proselitisme, esdevenir pedagogs, apostar per l’aprenentatge continuat inter pares. Acompanyat, això sí, de les mesures necessàries perquè la xarxa sigui cada cop més extensa, perquè hi hagi més veus, perquè esdevingui més rica. Perquè, en definitiva, no sigui excloent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!