Hora de parlar (i 9)

“La paciència és necessària, i no es pot fer la collita just després de sembrar” (Soren Kierkegaard)

Anem acabant. Em pronunciava fa dos dies decididament per la formació d’un govern autonomista o “efectiu”, que de cap de les maneres és incompatible amb l’encara no nat Consell de la República a l’exili. Al contrari, n’ha de ser el necessari complement, juntament amb la tercera pota de l’acció republicana, la protagonitzada directament per la societat, que a través de les entitats, els CDR o altres formes d’organització ha de canalitzar la lluita, la reivindicació, la protesta o la propaganda en favor de la necessàriament lenta construcció de la República. I ja que parlo dels CDR, obro parèntesi: no cal ni dir que totes les accions han de seguir sent no violentes i alhora no les ha de frenar cap envestida judicial com la de les darreres hores, a través d’una inadmissible i perillosa banalització del concepte “terrorisme”. De moment el que estan aconseguint els nostres adversaris, amb detencions, querelles i visites als jutjats per tota mena de raons, és justament infondre renovades energies a la mobilització popular, fins i tot a aquells que, almenys fins ara, n’hem restat més al marge. En caldran moltes d’energies i també de coratge, d’intel·ligència, d’astúcia… i paciència, molta paciència i perseverança, com n’han tingut i en seguiran tenint els nostres líders i representants, al país i a l’exili, lliures o a la presó, de dretes o d’esquerres.

Després de moltes setmanes de notícies funestes o desesperançadores, sembla que el procés de transició cap a la República (bategem-lo així) encara bones perspectives. La internacionalització del conflicte és ja un èxit i comença a donar, judicialment parlant, els seus primers fruits, es va aplanant el camí per a la formació d’un govern, les tensions entre partits han disminuït de forma evident, l’ANC no podria estar en millors mans que en les de l’Elisenda Paluzie en una presidència col·legiada, la societat continua activa, motivada i serena davant de cada nou ensurt que rep i, finalment tota l’estratègia repressiva de l’estat espanyol comença a girar-se-li en contra. Se’ns farà llarg, però passats uns anys, valdrà la pena haver-ho viscut, haver-ho patit i haver-ne gaudit la victòria final.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *