Les paraules de casa, un regal de Reis especial
Avui he fet un regal diferent. La tia de casa ja fa mig any que no es pot moure, es va ferir i s’ha d’estar en una cadira de rodes tot el dia. Abans parlava molt i ara amb prou feines se la sent. Com que tenia una manera de parlar ben garrotxina, se’m va acudir que li podia regalar un recull de les seves paraules. Ara que ella gairebé no les fa servir, bé s’han de mantenir. Són el nostre patrimoni. Aquestes vacances m’hi he dedicat a estones. Algunes no les he trobades enlloc: ni al DVCB, ni al Parlar de la Garrotxa, dels amics Joaquim Monturiol i Eloi Domínguez, ni tant sols al recull de l’any 58 d’en Miquel Juanola. I per tant, no sabia ni com s’escrivien. He hagut de tirar pel dret. Hi he inclòs el significat, i el context on apareixen.
Em penso que li ha fet prou il·lusió. Tota la tarda ens l’hem passat els més joves i els més grans de la família veient nevar (per segona vegada en una setmana) i recordant altres mots i expressions del nostre parlar genuí. La mare n’ha dit moltes -ella és del Mercadal, de la Vall d’en Bas- i rèiem quan el més petit de casa demanava què volien dir. Ni una, n’ha encertat. Com el word, que les marcava totes com a desconegudes o incorrectes. Eren mots com ara desatén (neguit), fer beguda (el menjar que feia a mig matí el pare tornant del camp), xono (molt brut), empairar-se (estalviar-se de fer), barrigar (remenar per trobar alguna cosa), fato (molt de menjar), regantellar (degotar una mica), samaniat o semaniat (gesticulació exagerada), xarbascat (enrenou), etc.
Curiosament en un entorn tan novedós com el Facebook, he vist que una de les causes que tenen més èxit és aquella que promouen els parlants d’un mateix lloc, siguin de Banyoles (plaestanyí, diuen) o siguin de la Plana de Vic, per reivindicar els seus mots, i posar-los en comú. Tothom hi intervé, i expliquen quines paraules o expressions fan servir ells que són pròpies de la comarca. N’hi ha una que fins i tot amenaça el seu xicot que és d’un altre lloc: “Mira, si no m’entén que s’espavili..”
Recordo quan vam anar a Girona a estudiar, i vam descobrir que allò que dèiem normalment, a vegades no era tan normal per als nostres companys procedents d’altres llocs. I també vam començar a sentir a parlar d’estefanòries o carrotes, de la gent de venia de l’Empordà. Amb els bolets, una mica més i ens hi fem mal: no ens posàvem d’acord de cap manera. Aquest és el millor descobriment en viu de la dialectologia; quan vas a la botiga a comprar verdura i fruita amb els companys, i veus que hi ha tants noms per a cada cosa.
Tinc un desig per a tots plegats: que els tres Reis de l’Orient ens preservin els nostres mots, les paraules de casa. No ens queda gaire res més.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’altre dia, en una reunió familiar típica d’aquestes dates, el meu nebot de 9 anys deia que li feia gràcia com parlava el Puyol del Polònia, que tot ho feia acabar en “e”; vaig explicar-li que era una exageració de la manera de parlar de Lleida i ell em va comentar que un cosinet seu de Guissona, que aquell dia no hi era, deia “puntades” en comptes de “patades”…els punts suspensius els vaig posar jo en aquell moment. No cal dir que vivim a Barcelona, oi?
Evidentment, vaig explicar-li que “patades” era castellà i no català, ell va arrufar el nas i es va quedar estranyat, suposo que pel seu cap no passava la possibilitat d’acceptar que els tots els nens de la seva escola anessin errats i que el seu cosinet ho deia correctament. Encara hi ha molt per fer. Quan la Gene parla de la “Catalunya real” no em queda gaire clar, exactament, a quina es refereixen, suposo que n’hi ha tantes com persones “reals”.
Tanmateix, l’anècdota, tot i produir calfreds en un estudiant de filologia a hores lliures com jo, va passar desapercebuda per la resta d’adults que allà es trobaven. Ara que hi penso, em vaig sentir una mica com es devia sentir en Lawrence d’Aràbia quan defensava i lluitava pels àrabs…per cert la van fer per cap d’any.