13 de desembre de 2008
Sense categoria
0 comentaris

Diàleg intercultural i llengües, un camí per explorar

 

Em van convidar a la Trobada Interuniversitària per al Diàleg intercultural, que ha tingut lloc a la seu de la representació de la Comissió Europea a Barcelona. Com se sap, l’Any 2008 és l’any europeu del Diàleg Intercultural  i la Càtedra UNESCO de Llengües i Educació de l’IEC, amb el grup GELA, Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades de la UB, van tenir aquesta bona pensada. Era a porta tancada, i ha estat un privilegi poder-ne formar part.  Aquests fòrums amb poca gent solen donar molt bon resultat, i més en aquest cas en què coincidien persones de disciplines diferents: antropòlegs, lingüistes, sociòlegs, mediadors culturals…  amb un mateix objectiu, esbrinar cap on ha d’anar la comunicació intercultural, i aprendre dels que ja han començat.  La Carme Junyent i la Rosa Calafat, incansables, han fet una molt bona feina. Hi haurà un fòrum obert durant un any. És una bona idea, que caldria estendre a moltes altres jornades. Les actes dels congressos ja se solen publicar, el que compta són les relacions entre persones, les complicitats, i el descobriment que hi ha gent amb les mateixes inquietuds que es mou per altres camins. Cal fer-los convergir, de vegades, i en un dia sovint no en fem prou. Per això la web ens pot servir de continuïtat, als que hi hem participat.

Deixeu-me apuntar-vos alguns fils que podem seguir, arran del que ha anat sortint a la Jornada (només he pogut assistir-hi al matí):
-Els estudiants estrangers són ambaixadors de la nostra realitat cultural i lingüística: siguem-ne conscients i explotem-ho. Ens estem centrant en la informació prèvia a l’estada a Catalunya, però potser podríem preparar informació perquè s’emportin, quan se’n van, i podríem tenir en compte que serien els millors alumnes dels lectorats de català, de segon nivell. També és molt fàcil que vulguin tornar si els ha agradat, però amb la família.
– No ens podem quedar en els reculls de bones pràctiques, hem d’elaborar protocols o codis de conducta o com vulgueu dir-ne, però realment no podem improvisar sempre i ens calen guies i assessorament per saber què fer en cada situació. En l’àmbit de la sanitat s’estan fent coses, per exemple, però no n’hi ha prou.
– Hem d’encarar la qüestió intercultural des del respecte, sempre, però amb la fermesa necessària. Ens hem de preguntar  fins on hem d’acceptar, quan tenim demandes específiques de persones nouvingudes.
– Una altra idea, políticament incorrecta però perfectament plausible, és que cal aprofitar la tirada que té l’espanyol fora d’aquí per fer venir gent al nostre país, i quan siguin aquí ja els farem entrar en el català. Es constata que és una llengua que enlluerna molta gent, i representa un actiu important. Això és el que han fet a les Illes, per exemple, i ja hi han passat un centenar d’estudiants nord-americans. El promotor  és el professor Philip D. Rasico, que fa classes de llengua catalana i hispànica als EUA, concretament a Vanderbilt. Això és el que havíem iniciat a Girona, amb un grup de 20 estudiants de Filadèlfia que van venir a l’estiu. Es va estroncar, com tants projectes -ja cansa.
– Una becària russa de la UB ha plantejar una qüestió per al debat que ja fa temps que em preocupa: com es pot ensenyar català com a L1, L2 i L3 alhora en l’ensenyament per a adults?  En altres paraules, es pot posar dins l’aula gent catalana, i gent de fora? Això passa sobretot en els nivells intermedis, i és un problema. Els de fora no aprenen bé, se’n cansen i pleguen. Reclamen que es tingui en compte el seu punt de partida, la llengua d’origen.  Jo penso que hem d’anar cap a aules separades, i sobretot si el Marc Europeu de Referència per a l’Ensenyament de les Llengües, que hem adoptat alegrement sense tenir en compte que era per aprendre segones llengües, ara sembla que s’adaptarà per a llengua primera. He exposat en públic el meu punt de vista: falta preparació per al professorat en aquest àmbit, falta recerca i noves metodologies d’ensenyament-aprenentatge. Ja s’està fent, però potser més lentament del que convindria, i com s’ha dit avui, hem perdut gent pel camí. Una llàstima, si abandonen el català per sempre.
– Un professor de Vic constatava que el problema és que el català val punts a l’Administració i ara interessa només per això. És una motivació poc engrescadora, realment. Si poseu a l’aula un estudiant romanès, amb totes les ganes del món de millorar, que ja ha fet dos nivells i per tant té una certa competència, i una persona catalanoparlant que es planteja l’aprenentatge com una cursa d’obstacles que ha d’anar superant per a l’estabilitat o la promoció laboral, això no funciona. De fet, a les EOI ja ho han encarat amb prou valentia, almenys la de Girona: la seva missió és formar no catalanoparlants.
– S’ha dit també que estem com fa 15 anys, si encara hem d’explicar la nostra realitat. Ja l’haurien de conèixer, a Europa, però de fet no és així. En l’àmbit universitari, se sap que el català existeix, però sorprèn la constatació que és la llengua vehicular de la docència. Potser no hem avançat prou, i hem de fer examen de consciència.
– Finalment, s’ha fet saber que el programa multimèdia interuniversitari, al qual hem dedicat tant de temps i esforços tots plegats, Intercat, és una bona eina però se’ns demana que inclogui també la realitat lingüística dels Països Catalans. Cal estudiar-ho, potser ja és hora, i precisament ara s’està treballant per generar nous continguts i canviar-ne la imatge per fer-la més actual.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!