Hora de parlar (6)

“Un misteri que es resol amb una explicació mai ho ha estat. Tot misteri autèntic es resisteix a una explicació, i no perquè defugi l’examen amb algunes dobles veritats, sinó perquè la seva essència no permet resoldre’l d’una manera racional” (Kerény Károly).

 

Sí, el 27 d’octubre va ser una jornada estranya. S’hi va declarar (o proclamar, no m’ha quedat mai clar) la independència. L’entusiasme, més que eufòria, inicial va deixar pas ben aviat a una mena de període latent, on se suposava que havien de passar moltes coses i no en va passar cap. Paral·lelament, el Senat espanyol, aquella cambra titllada sempre d’inútil, feia quelcom útil des de l’òptica central, tot aprovant l’aplicació de l’article 155 amb el vergonyant vot favorable del PSOE. Era divendres i l’inconscient col·lectiu (existeix, no?) deia que es deixés passar el cap de setmana i dilluns la república naixent començaria a donar les primeres passes i l’estat a respondre-hi com només ell sap fer. En definitiva, començaria el “mambo”, en encertada etiqueta dels xicots de la CUP. Però el que realment es va produir va ser un desconcertant “campi qui pugui” de consellers i alts càrrecs, uns prenent el camí de l’exili, uns altres dimitint i uns altres aparentant una tensa normalitat tot acudint al despatx com si res. Confesso que aquesta incoherent resposta de les nostres autoritats a les greus decisions del divendres em va deixar atònit. No entenia quina era la lògica subjacent a aquelles decisions. Quan van començar a aparèixer les informacions segons les quals les famoses “estructures d’estat” no passaven de projecte, tot va començar a prendre una mica de forma: o s’estava executant un pla genial o, com tenia la pinta, s’estava posant de manifest el que ja vaig exposar en un anterior apunt, això és, que els nostres governants no creien que arribarien fins al final perquè nosaltres els ciutadans tampoc seríem capaços d’arribar fins el final. Però tots ho vam fer. Una mica enganyats, però tots ho vam fer.

Mentrestant, la maquinària jurídico-política repressora funcionava a ple rendiment. Per primera vegada en els temps moderns un estat europeu occidental, soi-disant democràcia, tenia presos polítics i exiliats. La reacció popular no es va fer esperar, i com en altres moments difícils de la nostra història la societat va saber donar mostres (que no han parat fins avui) de dignitat, solidaritat, serenor i bona organització. El groc va adquirir un triple significat de llibertat personal, social i nacional, fins al punt de ser prohibit el seu ús en unes fonts públiques, en una de les més ridícules decisions judicials que s’han hagut d’acatar.

La darrera baula de la cadena d’esdeveniments fou, com se sap, les eleccions del 21 de desembre, convocades per l’ocupant amb la gens secreta intenció d’agafar amb el pas canviat als independentistes per, naturalment, vèncer-los. No sabem si per imposició europea (convocar els comicis, no vèncer els indepes) o per evitar-se un llarg i feixuc període d’imposició del 155, que els hagués desgastat (les tropes d’ocupació, no els indepes). Però per sorpresa de molts, una vegada obertes les urnes la societat catalana va llençar tres poderosos missatges: conformava una nova majoria independentista, convalidava les decisions del govern ara pres o a l’exili i desitjava que es restablís la normalitat institucional en la persona del president Puigdemont. La necessitat, la conveniència o la dificultat de dur a la pràctica aquest tercer mandat determinarà les de nou desconcertants i erràtiques decisions dels protagonistes del procés sobiranista (o més ben dit, republicà). I així estem, encara.

[Continuarà] 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *