Les aigües turbulentes

“El primer requisit de la civilització és la justícia” (Freud)

Deia ahir el que em sortia de l’estómac i dels budells cada vegada que he tingut coneixement de determinats fets relacionats amb el procés. Podria haver afegit moltes altres coses i no fa falta endarrerir-se ni 24 hores (25 amb el canvi d’aquesta nit) per trobar nous i greus motius de fàstic i indignació per afegir-los a la llista. Deixem-ho enrere.

Passem a un òrgan corporal productor també d’emocions, però molt més noble: el cor. Llegia avui a El Punt Avui una entrevista que li han fet a Miquel Bassols, president de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi. Després de parlar una bona estona de la seva especialitat professional (ja sabeu, angoixes, somnis i divans), a preguntes de l’entrevistadora parla de les conseqüències emocionals del procés. Afirma que el procés ha tocat també el més íntim de cada persona, l’angoixa, el rebuig, la solidaritat, el sentiment de pertinença, l’alegria i tristesa alhora… Hi estic d’acord i em sento bastant reflectit. Personalment, he experimentat aquests darrers mesos un sentiment difícil de descriure, a cavall entre l’admiració, l’empatia i la solidaritat, envers la cada vegada més nombrosa llista de personatges públics que estan patint la més injusta i irracional de les repressions d’un estat que es fa dir democràtic. Seguint els preceptes freudians, necessito verbalitzar (bé: escriure) el nom de cada un d’ells: el president Carles Puigdemont, Dolors Bassa,Toni Comín, Jordi Cuixart, Carme Forcadell, Joaquim Forn, Anna Gabriel, Oriol Junqueras, Clara Ponsetí, Lluís Puig, Raül Romeva, Marta Rovira, Josep Rull, Jordi Sánchez, Meritxell Serret i Jordi Turull. Em sembla que no me’n deixo cap.

A tots ells, el meu, el nostre, profund agraïment per unes actuacions i unes decisions que els han portat a una penosa situació personal i familiar. En relació amb aquelles, són completament injustes i per tant també sobreres algunes acusacions de traïdoria, de frivolitat, de descoordinació, de titubeigs, de tacticisme o de falta de perspectiva. Sembla que aquestes invectives, llançades al caliu de la immediatesa i l’anonimat que proporciona la xarxa de l’ocellet blau, han remès completament, però en tot cas no tenien que haver sorgit mai contra unes persones que es van limitar a fer en cada moment el que creien més convenient per al país que representen i per als ciutadans que els van escollir.

A tots ells, el meu, el nostre, compromís per solidaritzar-nos-hi i fer el que estigui en les nostres mans per tenir-los a tots ben aviat a casa. La llista d’accions, personals o col·lectives, més efectives o més simbòliques, és llarga: recursos judicials, concentracions, gestions diplomàtiques, llaços grocs, cartes, mobilitzacions… Cadascú sabrà què vol o què pot fer però tot serà benvingut si ajuda a deixar en no res una injustícia que crèiem que ja no veuríem a Europa i en ple segle XXI: persones empresonades o exiliades per les seves idees polítiques. És una verdadera vergonya.

[continuarà]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!