A mi tampoc em dona la gana

Completament d’acord amb Toni Soler, a l’Ara d’ahir: independentment que es puguin trobar inadequats o escandalosos els comentaris de Lluís Salvadó, amb mi que no comptin per col·laborar en una caça de bruixes contra ell, des del moment en que prenem consciència de com s’ha desenvolupat tot des que el de Sant Carles de la Ràpita va obrir la boca quan no tocava. A saber: conversa privada, enregistrament il·legal per part de qui ens vol destruir com a poble i publicació coincidint, vés per on, amb el Dia de les Dones.

Cito Soler: “El dia que decidim que tot el que diem en privat ha de poder ser enregistrat i reproduït en públic, em sembla que lleparem molts”. Molts no, Soler: tots. Quantes bromes, comentaris, barbaritats, frases de mal gust, privadament, haurem deixat anar en tota la nostra vida? Quantes vegades adreçades a persones, col·lectius, territoris o circumstàncies de tot ordre que no s’ho mereixien si atenem les normes del respecte o de la correcció política? Moltes, moltíssimes. Però ho hem fet sempre de forma privada, amb gent de confiança, en un context molt diferent que si es digués en públic. Conscients (i confiats) de que era un pourparler i de que les paraules, a la fi, se les endú el vent. Una certa hipocresia per part de cadascun, parlar en un lloc d’una manera i actuar després d’una altra? Sí, ho admeto, però forma part de la naturalesa humana. No fa gaire un amic meu va deixar anar contra una coneguda política catalana uns comentaris obertament masclistes, més que els proferits per Salvadó: vaig riure de bona gana les seves ocurrències, en el benentès que tot quedava entre ell i jo, que era una conversa privada, distesa, puntual i que no aniria a més. Una confidència el fons de la qual, en realitat, ni ell ni jo compartim però que en aquell moment tenia el seu sentit en la seva (in)transcendència.

Ara imaginem-nos que hi hagués hagut un micròfon a prop; ara imaginem-nos que haguéssim de vigilar tot el que diem, a casa, per telèfon, al bar, a la feina, al carrer… per por a que quedés enregistrat i, si a algú convingués, fet públic. El Gran Germà envaint la darrera parcel·la d’intimitat de la gent. Doncs això és el que li va passar al bo de Salvador, amb qui s’estarà o no d’acord amb les seves idees i trajectòria política, però que ja ha tastat com les gasta la repressió espanyola i, només per això, mereix tota la nostra solidaritat i que no li compliquem més l’existència. Ara, a més, se li demana insistentment la seva dimissió i ho fa una societat, la nostra, tant víctima com ell dels autors intel·lectuals (si es pot dir així) d’aquest muntatge policíaco-mediàtic. És a dir, s’està demanant per a Salvadó una mena d’inhabilitació encoberta i potser definitiva després d’una trajectòria política de trenta anys, mentre que alhora blasmem amb raó i amb totes les ganes del món que a polítics de trajectòria més dubtosa se’ls demani també inhabilitació per contribuir decisivament a tirar endavant el procés sobiranista.

Els comentaris de Salvadó són del tot desafortunats i lamentables, torno a repetir-ho, però si ningú s’hagués entretingut a gravar-los i a divulgar-los ara no estaríem tots tan esverats. O millor dit, seguiríem esverats, però pel que realment importa en aquests moments: com resolem l’enorme sudoku en què s’ha convertit la política catalana les darreres setmanes. Posem-nos-hi, si us plau, i deixem-nos de romanços!

p.d. Què hagués passat si la situació fos la inversa, és a dir, si s’haguessin intercanviat els sexes de la situació? Oi que no hagués hagut el mateix rebombori? Que no som iguals?

[Imatge: Vilaweb]

2 pensaments a “A mi tampoc em dona la gana

  1. Dius “Els comentaris de Salvadó són del tot desafortunats i lamentables”.
    Perquè? perquè els has analitzat i ho consideres així, o perquè has de protegir-te de la caça de bruixes?
    Fa por. Fa molta por. Estem en un nou feixisme que no te aturador. I pot arribar molt més lluny del què ens podem imaginar. Quan només es pot sentir un costat. Penseu per exemple en l’Alemanya dels 40.
    El teu, Jordi, és el primer comentari lleugerament critic contra el linxament d’en Salvador. Tot i així amb sordina.
    Les dones no en fan de comentaris, entre elles, obscens contra els homes? Més que els homes, actualment elles parlen més lliurement. Els homes en aquests temes son més reservats, entre ells.
    Després d’estar fastiguejat perquè te la obligació de buscar un càrrec dona, i això costa molt més, no en troba amb el perfil adequat, carrega dient doncs hi posem la més mamelluda.
    Això no demostra ni masclisme ni falta de respecte ni res, en el marc d’una conversa entre dos amics. El més mínim.
    A veure! atenció! faig una declaració perillosa: “no estic d’acord amb les quotes. Homes i dones han de tenir la mateixa oportunitat per qualsevol càrrec i qualsevol lloc de treball”.
    Probablement en Salvador també opinava això i va dir l’estirabot perquè li emprenyava.
    Jo com que opino en contra de les quotes, he de dimitir de tots els càrrecs? La majoria de la gent, influenciada pel pensament únic, opinaria que si.
    Estem en un nou i terrible feixisme.

  2. 1. No puc entendre tant de col.laboracionisme en aquesta cacera de bruixes.
    2. Fa 2000 anys un savi ja és va trobar amb aquesta trampa, i la seva resposta encara es valida avui: qui estigui net de culpa (ell O ELLA) que tiri la primera pedra!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *