Nosaltres també

El 8 de març arriba enguany amb una novetat important: una vaga feminista, convocada per determinats sindicats i associacions per posar en evidència la importància d’una meitat de la població quan deixa, ni que sigui per unes hores, de treballar, estudiar, tenir cura de persones properes o consumir. Aquesta és la pretensió de la mobilització de demà.

Naturalment, jo no faré vaga. Dic “naturalment” tot i que podria fer-ne com una mostra de solidaritat a favor de la igualtat de sexes i de rebuig a la violència masclista, les injustícies laborals o el famós “sostre de vidre”. No faré vaga perquè les mateixes convocants diuen que si els homes deixem de treballar, la vaga perd tot el seu sentit, No deixa de ser congruent amb el raonament de cert feminisme i de la seva concepció discriminatòria de la societat, dividint-la en dues meitats i focalitzant reivindicacions, lluites i accions a favor d’una d’aquestes meitats, la més desafavorida històricament (que ningú nega) i avantposant-ho per sobre de qualsevol altra consideració (la famosa perspectiva de gènere).

No estic d’acord amb aquest plantejament, i així ho he manifestat cada 8 de març en aquest bloc, i porto ja uns quants anys. Els darrers dies l’actualitat ens ha obsequiat amb una altra mostra de com aquesta fal·lera (sens dubte benintencionada) pot acabar comportant efectes no previstos: en determinats municipis s’ha decidit que, en hores nocturnes, els autobusos puguin parar i permetre baixar a les viatgeres on aquestes ho sol·licitin per fer-les sentir més segures en zones mal il·luminades o poc transitades. Lloable decisió, que aplaudeixo, però que automàticament crea una discriminació a favor de la resta d’usuaris (els homes) que, em pregunto, per què no tenen dret a les mateixes mesures de seguretat. Que no érem iguals?

Per sort el feminisme va evolucionant en la bona direcció. Ahir els mitjans de comunicació comentaven el declivi del Femen, aquella organització internacional d’activistes que muntaven el ciri tot despullant-se en situacions estratègicament ben estudiades (amb càmeres a prop, vaja). Les accions han anat tenint l’impacte buscat però el grup ja estava completament amortitzat i, en tot cas, eren les darreres cuades d’aquell feminisme de “dona violada, baró castrat” que il·lustrava la proclama amb contundents eines de tall. Avui està en boga quelcom més amigable, per exemple el #metoo, l’exitosa campanya contra l’assetjament sexual liderada per celebritats i que posa en primer pla una problemàtica patida, i de quina manera, per milions de dones a tot el món.

Me too significa “jo també” i, donant-li un sentit diferent a l’original significa igualment el que volem en el nou feminisme: “nosaltres també” volem participar de la lluita per la igualtat de les persones, sense establir ni blocs, ni discriminacions, per molt positives que siguin. Sense mirar el sexe (o el “gènere”, si tan us agrada la paraula…) de cadascú de nosaltres. Així sí que m’hi trobaran.

[La dona de la imatge és Gabriela Morreale de Castro, una eminent bioquímica precursora de la detecció precoç de l’hipotiroïdisme congènit en nounats mitjançant la prova del taló; la senyora Morreale va morir el desembre passat i, malgrat la seva importància en el món de la ciència i de la investigació, la seva desaparició va passar completament desapercebuda. Posant la seva foto a l’apunt d’avui faig un petit homenatge a les dones que, vencent moltes adversitats, assoleixen llocs destacats a la societat i no sempre se’ls ho té en compte; imatge: notife.com] 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *