Adéu a un forn de pa

Una altra pèrdua. No em refereixo a un ésser estimat ni a cap personalitat pública, sinó a quelcom menys transcendent: les botigues tradicionals o històriques de les nostres ciutats. He tret el tema en aquest bloc en altres ocasions (aquí, aquí, aquí o aquí) i molt em temo que el procés (almenys aquest procés) no té aturador. No fa gaire digué adéu  l’emblemàtic i vintage establiment Kolster, al carrer Major de Tarragona, notícia que estava més que cantada. L’altre dia li tocà el rebre al Forn Pijuan, ben a prop de l’anterior, al carrer de la Nau. Amb 122 anys d’història a les espatlles s’ha vist obligat a tancar portes, empès per les dificultats econòmiques que comportava un negoci d’aquest tipus. Es tractava del darrer forn de llenya de la ciutat, una instal·lació que obligava el seu propietari (la quarta generació dels Pijuan forners) a dormir a la tarda, treballar a la nit i despatxar al matí. Unes condicions laborals i de negoci difícils de suportar en uns temps i uns entorns socials dominats per les presses, l’ajustament de costos i la banalitat gastronòmica.

El “pa bo d’abans”, aquest concepte perfectament instal·lat en l’enyorança dels que som de generacions més granadetes, ha perdut novament en el ferotge i desigual combat contra les màquines i les masses congelades, contra les franquícies i les benzineres (!), contra l’adotzenament i la despersonalització de la vida moderna. Les meritòries propostes (pa de nous, pa d’olives, pa de …) que ens fan determinats establiments (les boutiques del pa i similars) no aconseguiran substituir el record d’aquells barres i pans de pagès, de molla compacta i rotunda i de crosta torrada i cruixent, que es conservava dies sencers sense necessitat de congeladors, microones altres ‘mandangues’. Cada dia estic més d’acord amb aquell poeta castellà: qualsevol temps passat fou millor.

[Imatge: delcamp.cat; foto Caralp Mariné]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *