El julivert artístic

Les obres del museu de Lleida ja estan on ells volien. Rebudes entusiàsticament provinciana, amb un punt de Bienvenido Mister Marshall per autoritats i ciutadania, les escultures i els sarcòfags del monestir de Sixena han arribat a destí i descarregats no vulguis saber com (circula per la xarxa una foto ben il·lustrativa al respecte).

Naturalment, tot el procés relacionat amb aquest tema de les obres de Sixena guarda una estretíssima relació amb l’altre Procés, en majúscules. S’acostuma a dir, i és veritat, que l’independentisme català és un conflicte polític que l’estat ha judicialitzat tant com ha pogut. Sixena, de fet, és el cas contrari: un conflicte estrictament jurídic de pertinença d’unes obres d’art que les administracions anticatalanes (estat i Aragó, per entendre’ns) han polititzat fins a aprofitar l’aprovació de l’article 155 per “colar” el trasllat exprés de les 44 peces museístiques.

És una qüestió en la qual jo, personalment, no m’hi hagués oposat si les coses s’haguessin fet bé: si legalment les peces han de pertànyer a una altra administració o col·lectivitat no hi ha res a discutir quan tot està correctament documentat i fonamentat. De fet, tot el que fa referència a la propietat i a l’ús del patrimoni artístic pot ser extraordinàriament complex en aquest sentit, perquè pot ser de qui el troba, de l’amo el terreny on es troba, del seu autor, dels seus hereus, de qui el compra, de les diferents administracions competents… Com es veu, es tracta d’un assumpte tècnico-jurídic que la política no hauria de grapejar ni la societat fer-ne bandera de batalles inapropiades, cosa que no s’ha respectat.

Si les peces de Sixena han d’anar a parar a un altre lloc, que hi vagin, però hagués demanat una mica més de respecte pels procediments legals i sobretot evitar-nos l’espectacle policíac d’avui, un muntatge desproporcionat i ridícul (triobo que van sobrats de policia aquella gent) només per aconseguir la foto tan desitjada per un estat d’esperit encara colonial. Tot plegat m’ha recordat una mica la “gesta” de Perejil: una nimietat per tenir contenta una parròquia que enyora glòries imperials d’una altra època.

[Imatge: www.ara.cat, foto ACN]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *