La revolució i vosaltres, que tant la vau estimar

Fa molt poc commemoràvem els 500 anys del naixement del luteranisme. Uns dies després, avui, ho fem amb els 100 anys d’un altre esdeveniment que va canviar el curs de la història, en tots els aspectes imaginables: la presa del Palau d’Hivern a Sant Petersburg per part dels bolxevics, el més simbòlic i central de la renglera de fets que van constituir la Revolució Russa, un procés molt més llarg que un sol dia, naturalment.

Per raons fàcilment comprensibles pels qui em coneixen, l’esdeveniment em desperta una fredor tan intensa com la que devia patir Rússia aquell 7 de novembre de 1917 (el 25 d’octubre del calendari julià). Sense desmerèixer l’innegable progrés socioeconòmic que va experimentar el gegant euroasiàtic a partir dels fets revolucionaris, és també necessari, sempre, denunciar en quines condicions es va aconseguir aquell progrés, des de l’absoluta privació de drets i llibertats per a la població fins a les depuracions ideològiques, les deportacions o els genocidis.

Tot i així cal rendir-se a l’evidència de que una certa fascinació s’instal·la en tots, partidaris i detractors de la Revolució Russa, quan parlem de les seves primeres etapes de vida: la il·lusió de tot canvi (més si es compara amb les deplorables condicions de vida polítiques i socials del tsarisme), l’engrescament en l’inici d’una nova època, el floriment d’una magnífica generació d’artistes i intel·lectuals compromesos amb el règim resultant, la ingenuïtat d’unes classes socials, una estètica colorista d’himnes i banderes…

Tot un projecte polític que ben aviat es va desviar dels seus propòsits inicials però que es va mantenir en el poder fins la caiguda del bloc soviètic a les acaballes dels anys 80. I encara, des de llavors, no és gens menyspreable la gran quantitat de persones que segueixen fidels a aquella mena de dogma anomenat comunisme, autèntica església laica que prometia un horitzó d’alliberament i felicitat per a l’home. Aquest era el problema, que era un horitzó, una ratlla del paisatge on mai no s’hi arriba.

Què en queda de la revolució russa? De bo, vull dir. La mòmia de Lenin, curiositat tanatopràctica per a satisfacció del turisme adotzenat? He de callar, perquè jo també vaig fer, en el seu moment, rigorosa cua per veure el cadàver de Vladimir Illic Ulianov, dormint plàcidament de cara a la Plaça Roja i fent balanç, qui sap, de totes les conseqüències del que va passar fa cent anys i que ell, un home amb innegables dots d’estadista, va liderar.

[Imatge: 1917.org]

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *