Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

2 d'octubre de 2017
0 comentaris

Pereira per una estona (crònica de l’1-O)

La particularitat del procés sobiranista català (és un procés, jo no rebutjo aquesta paraula) és que com més força fa l’enemic, més resistència crea entre nosaltres, i com més intents per “convèncer-nos” fan, més conversos a l’independentisme hi ha, justament l’efecte contrari al buscat. Ahir, 1 d’octubre, jornada del referèndum d’autodeterminació, va ser el més dramàtic i culminant exemple d’aquesta teoria. Més enllà de la repressió policial, brutal, injustificada i dramàtica, la notícia verdaderament significativa era veure les llarguíssimes cues de ciutadans esperant pacientment per votar sabedors del que s’estava perpetrant simultàniament a molts altres col·legis electorals. Les imatges de persones de totes edats i condicions colpejades, maltractades o ferides s’han de complementar, doncs, amb les de les cues de votants. Anormalitat espanyola contra normalitat catalana, violència contra democràcia, dignitat del nostre poble en ambdues situacions.

La meva jornada també va tenir algun moment èpic. Aquesta és la crònica d’esdeveniments personals.

  • Em presento a tres quarts de sis del matí al col·legi que on em pertocava votar, l’Escola Oficial d’Idiomes (coneguda com l’antiga Chartreuse). Entre cent i dues-centes persones esperen, endormiscades, l’obertura de la vella fàbrica de licors. Ja és casualitat, però els dos primers coneguts que saludo són dos mossos d’esquadra (de paisà), vells coneguts i veïns del barri. Ells i el cos al qual pertanyen seran les properes 24 hores el digne contrapunt a la barbàrie de les forces de seguretat (sic) de l’estat espanyol. Més avall n’explico un exemple.
  • Encara no han obert portes (aquí no s’ha quedat ningú els dies anteriors) que ens demanen que uns quants es desplacin a un altre edifici electoral proper, la Casa Gasset, on convé que hi hagi més gent. Accedeixo a anar-hi, ja que és on treballo normalment i on, fet i fet, també podré votar segons després s’anuncia.
  • A Casa Gasset arriba el responsable de l’organització del referèndum, també vell conegut de militància política. Se m’acosta per saludar-me i per confiar-me, amb una certa reserva, com de pel·lícula d’espies, que ell és l’encarregat de tot i que té les urnes i el material al seu cotxe (abaixa la veu). Em satisfà que jo participi nel segretto d’un operatiu tan ben amagat fins ara.
  • El fet de que treballi a l’edifici fa que hagi de col·laborar en alguns facetes logístiques de muntatge de tot l’operatiu: dependències, llums, alarma (que ja estava desconnectada però que al llarg del dia donarà la llauna de quan en quan), connexions elèctriques, wi-fi, mobiliari…
  • Una de les coses que preocupa és que les meses de votació són visibles des d’una porta transparent que dona al carrer. Per evitar fotos de paparazzi indesitjats resolem tapar la cristallera amb papers de diari. Quin? El Diari de Tarragona de dissabte anirà de perles. Un altre problema molt menor: no hi ha manera de que la porta d’entrada es mantingui oberta; la solució més peremptòria que trobem és col·locar un diari doblegat a la frontissa. Quin? Exacte: el Diari de Tarragona de diumenge. Aquest rotatiu (ideològicament unionista i formalment deplorable) haurà contribuït a la causa de la llibertat catalana de la manera més insospitada possible.
  • Nou del matí, comença la votació i una llarga cua de ciutadans frisosos es disposen a exercir el seu dret. Com a la resta de Catalunya, hi ha problemes informàtics que ho dificulten molt. De moment, funciona l’ordinador d’una de les tres meses. Primers votants peculiars: un senyor d’edat provecta, en cadira de rodes, que gaudeix d’una merescuda preferència, i un noi que també demana saltar-se la cua perquè ha d’agafar un avió urgentment.
  • Ens arriben les primeres i preocupants notícies de greus incidents al poble on havia de votar el president i al barri tarragoní de Camp Clar. El meu pronòstic d’abans d’ahir queda, doncs, desmentit. Anava completament equivocat: la jornada no serà tranquil·la ni molt menys.
  • A mig matí em desplaço a l’altre col·legi, l’Escola d’Idiomes, amb el propòsit de votar allí. La cua és llarguíssima, donant la volta a la plaça dels Infants, i tot i així tinc l’humor de posar-m’hi al final. Com que no avança i arriben notícies de que el sistema informàtic està paralitzat, canvio de plans i torno al col·legi de Casa Gasset a fer una nova cua. M’hi afegeixo al final del carrer Apodaca. Entre aquest punt i el carrer Pau del Protectorat (uns cinquanta metres, per qui no conegui Tarragona) tardo dues hores. Estic a mig camí, s’acosta l’hora de dinar (des de que m’he aixecat només he pres una torrada i dos cafès) i una calor enganxosa, mosques incloses, s’ensenyoreix de l’ambient. Decideixo novament canviar de plans i anar-me’n a casa a dinar.
  • Son les 3 de la tarda, bona hora per entrar a l’Escola d’Idiomes perquè en aquell moment la cua és sorprenentment curta. No porto ni deu minuts i s’encenen les alarmes: algú anuncia la presència de policia. Com si estigués perfectament previst (potser sí) s’amaguen les urnes i tothom corre a refugiar-se a zones segures mentre es tanca l’enorme reixa del pati, que fa de porta d’entrada al recinte. Primeres mostres de nerviosisme: pares que volen protegir els fills si son petits i comminant-los a no fer heroïcitats si son més grandets, noies joves que sembla que vulguin posar-se a plorar. Veient al vespre les imatges de tants llocs, s’entén perfectament la reacció d’aquestes persones. Però tot plegat ha estat una falsa alarma.
  • Torno a la cua. Ara l’espera ens hem d’esperar a que es torni a muntar tot, amb l’agreujant de noves caigudes informàtiques. Ens demanen que posem els mòbils en “mode avió”. Això, segons sembla, ajuda a que la línia o la connexió (o el que sigui: soc de lletres) vagi més ràpida. Finalment, voto a un quart de cinc de la tarda.
  • Em desplaço de nou a Casa Gasset per viure-hi les darreres hores de jornada electoral. I quines hores! Arriben els mossos. De fet, durant tot el dia hi hagut una patrulla controlant el lloc, el trànsit, etc., com pertoca, però ara qui s’hi presenta no son els de la gorra sinó els de la boina, que es col·loquen en renglera davant la façana amb un punt desafiant sense arribar a amenaçador. Nosaltres fem una barrera protegint la porta, tancada a pany i forrellat. Tensos minuts i més minuts sense que ningú es mogui. Alguna veu recordant-los que ells son, de fet, dels nostres. Acaben marxant, entre forts aplaudiments. Delicada la posició dels mossos, que han d’obeir simultàniament instruccions de dos organismes diferents i han de compatibilitzar, a més, el deure professional amb els sentiments personals. Avui s’han guanyat una nova i imaginària medalla popular.
  • L’alegria dura poc. Una trucada anuncia l’arribada de l’altra policia, la que no s’està per romanços, segons ha quedat documentalment acreditat al llarg del dia. Amb gran celeritat, un espectacular desplegament de policies espanyols (un centenar) i vehicles (incomptables) es posiciona al davant de Casa Gasset i carrers laterals. Es reprodueix la mateixa escena que amb els mossos. Tornem a fer pinya davant la porta d’entrada. Som una cinquantena, com a molt. Algun insult, algun despropòsit, que acallem: les provocacions son innecessàries, quan no inconvenients. Es fa un incòmode silenci. Comença a guspirejar. Minuts que semblen hores.
  • No tinc por, però sí un cert respecte. La veritat és que mai no m’havia trobar en una situació de tant perill potencial, ni a l’època universitària (la dels grisos). Soc el primer per l’esquerre, per tant també puc ser el primer a rebre des d’una espenta fins un cop de porra (van armats fins les dents, com és sabut). Però no els interessa entrar per la preciosa porta principal de l’edifici vuitcentista, sinó l’accés per a minusvàlids que es troba a uns metres a la mateixa acera, una porta de cristall… Exacte! La porta que hem tapat aquest matí amb fulls del Diari de Tarragona. Armats de les eines corresponents, rebenten el vidre, penetren a l’interior i aconsegueixen endur-se una de les urnes. Gran heroïcitat.
  • Veient l’impressionant desplegament i el modest resultat obtingut, se m’ocorre comentar a una companya que tinc al costat, una dona ja d’una certa edat: “no em diguis que no és ridícul tot plegat”. No recordo la seva resposta exacta, però ve a ser alguna cosa com que hem d’estar contents de fer el que fem i que tot és molt emocionant, per recordar temps i temps.
  • Acomiadem els “homes de negre” (o blau molt fosc, no se sap ben bé) amb uns irònics aplaudiments i jo començo a entonar el “passi-ho bé…” que tan famós s’ha fet les darreres setmanes. Em sorprenc a mi mateix tant actiu i al peu del canó (sé de gent que ha fugit corrent quan venien els policies) i em ve al cap Afirma Pereira, la famosa novel·la de Tabucchi, que tracta d’un mediocre periodista que, proper a jubilar-se, presencia l’imparable ascens del feixisme portuguès, cosa que li fa conscienciar-se d’afegir-se a la lluita per evitar-ho i que li dona, en conseqüència, un sentit a la seva vida.
  • S’acaba l’1 d’octubre i encara tinc humor de fer una cosa que no havia fet en ma vida: unir-me a la impressionant cassolada que se sent a les deu de la nit (també al meu barri!). Sempre havia considerat aquesta acció de lo més cutre, però aquesta vegada, fins i tot jo perdo la vergonya. Armat amb una paella i una cullera, ja em veus a mi al balcó donant la tabarra. El que s’ha de fer per la llibertat de Catalunya!

[Imatge: www.grup62.cat]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!