Avui comença…

Quan es produí la primera de les consultes populars sobre la independència, la d’Arenys de Munt, recordo que el que més m’impressionà de tot el que vaig veure i sentir (per la tele, és clar) era la multitud cridant cadenciosament “aquí comença la nostra independència!”. Era en bona part veritat: més enllà de sentències nefastes o de manifestacions multitudinàries, s’iniciava un procés en aquell municipi maresmenc  amb la convicció, tant per a autòctons com per a forans, de que allò començava anar ‘en sèrio’ com deien les generacions anteriors a la nostra. Era el punt de partida local cap a la nostra llibertat, amb l’esperança que l’aconseguiríem a mig termini i amb no poques dificultats de tota índole.

Bé doncs, aquell “mig termini” (uns anys indeterminats des de la perspectiva d’Arenys) ha passat volant i les “no poques dificultats” a fe de Déu que han sorgit per totes bandes sense que la cosa tingui aturador, i ahir, precisament ahir, es va tornar a sentir aquest crit lleugerament diferent: “avui comença la nostra independència!”. Certament el 20 de setembre serà considerada no una data històrica però sí una inflexió decisiva en el final del procés, que justifica plenament aquest nou clam. Ara ja no és “aquí” (la limitació que suposa un únic municipi, sense més mèrits que ser el primer en donar la passa satisfactòriament però sense més resultats, de moment), sinó l'”avui”, una paraula que augura un futur amb un final molt més imminent. Si tot va bé, onze dies com a molt.

Jornada d’inflexió, efectivament, perquè és molt i molt gros tot el que va ocórrer ahir dimecres. Quan de bon matí el twitter (beneïda eina informàtica les poques ocasions en què és realment eficaç) llançava la notícia de que el Departament d’Economia rebia una ingrata visita policial, un calfred em va recórrer el cos com intuint que començava una jornada difícil però també significativa per al procés. De la resta (registres, detencions, concentracions, suports a tots nivells i de totes bandes, reacció de la premsa internacional, etc.) ja n’hem tingut complida informació des d’aquell instant matutí. Tot segueix en l’aire i qualsevol moviment pot significar un gir inesperat en els esdeveniments.

Les actuacions espanyoles són tan barroeres que estan aconseguint l’objectiu contrari al desitjat. Per exemple, que Xavier Trias es solidaritzi presencialment amb la CUP, que la comunitat de Vallbona de les Monges cedeixi un local per votar, que s’entoni Els segadors al Liceu o que una entitat tan en principi desideologitzada com el Primavera Sound mostri el seu suport als legítims i elementals drets dels catalans a decidir de forma pacífica i democràtica el seu futur. Els propers dies prometen ser també d’alta tensió, però si es fan les coses ben fetes (unitat, no caure en provocacions… bé, espero que tots ja ho tinguem clar) estarem en condicions l’1 d’octubre de saltar la darrera de les tanques d’aquesta ja fatigosa cursa d’obstacles. Comprometem-nos-hi, però fruïm-ne també.

[Imatge: Vilaweb]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *