Turismefòbia (2)

Explicava a l’anterior apunt que el turisme era una mena de confluència d’interessos que deixava rèdits a tothom fins que va començar a créixer desmesuradament, acabant per convertir-se en un monstre que enllarda territoris, societats i sistemes de vida, generant desigualtats socials, depredacions naturals i invasions culturals i provocant, amb més o menys raó, conflictes, queixes i protestes.

He dit amb més o menys raó perquè hi ha un factor important que causa que ara parlem tant de “turismefòbia” per referir-nos als aspectes més qüestionables del turisme, i és que ara qui pateix de ple les seves conseqüències és, pel que fa al nostre país, Barcelona. Fidels a una arrelada visió centralista de la realitat, per als mitjans de comunicació el que ocorre, perjudica o importa a Barcelona, ocorre, perjudica o importa a Catalunya: igual que amb la meteorologia, quan el turisme ha començat a provocar problemes a la ciutat, amb el creixement exponencial de visitants després del boom dels Jocs Olímpics, l’opinió pública i publicada ha elevat el problema a la categoria de primer nivell i ha començat a ser l’altaveu des de les protestes veïnals fins a les tristes punxades de rodes de bicicleta de l’altre dia. Però el problema ja venia de lluny. No cal remuntar-se a la desaparició de les formes tradicionals de vida als pobles de la Costa Brava i la transformació d’aquestos en hàbitats al gust de barcelonins i europeus: fet i fet, eren unes formes de vida rural (pescadors, però també pagesos per exemple) en clara regressió a tot arreu que justificava la seva substitució per altres modus vivendi. Fet i fet, és el gran argument que sempre se’ns presenta, i raó no falta, per defensar el turisme: la creació de riquesa, de llocs de treball i bla, bla, bla.

No cal, per tant, remuntar-se a aquells temps amb cases de pescadors reconvertides en boîte-discoteques d’un dia per l’altre, per a sorpresa de ments no prou preparades per segons què. Més aviat penso, sense sortir-me de l’àmbit costaner, en cridaneres disfuncions provocades per un turisme en creixent expansió que, en no arribar a la relativament plàcida Barcelona de fa alguns anys, no eren prou mereixedores d’atenció informativa o d’objecte reflexiu. Parlo d’ocupació intensiva i extensiva de la primera línia de costa, de totxo i de ciment, d’alçades exagerades, d’apartaments-nínxol d’estètica discutible, de desaparició de l’arquitectura tradicional. Parlo també de grups d’estètica encara més discutible, envaint de forma desordenada els carrers de Salou o de Lloret de Mar, atrets per la bonança climàtica, previ pagament de packs sospitosament barats que ho incloïen tot, viatge i pensió completa. Parlo de sorolls, baralles, borratxeres, balconing, fenòmens més antics del que alguns xaves es pensen. D’això no se’n parlava tant, a Barcelona, però era la mateixa fórmula que ara tant preocupa a la capital: exprimir al màxim una fórmula que dona beneficis a curt termini, sense sensibilitat pel territori, el paisatge, la convivència o la cultura locals. Era aquell turisme de sol i platja que començava a grinyolar i a donar símptomes de fatiga. Un turisme que es desenvolupava sota l’etiqueta de “destinacions madures”, i al qual calia buscar-li solucions. I sí, alguna cosa es va intentar fer.

(continuarà)

[Imatge: www.singlesbarcelona.es]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *