Les aigües turbulentes

El procés ja entra, com se sol dir, a la recta final, i sembla que hi adquireix un especial protagonisme la valentia o la por. La primera, com a qualitat indispensable que els protagonistes individualment i la societat col·lectiva ment hem d’assumir si realment volem (que no ho dubto) que aquest vaixell arribi a bon port; i la segona, com a darrera i desesperada estratègia de l’únionisme per impedir-ho o almenys dificultar-ho.

L’actualitat ens ho està demostrant de forma trepidant amb diversos exemples. La delicada, i un punt dramàtica, remodelació del govern oferí mostres de coratge per part dels nous consellers que han acceptat uns càrrecs que els poden suposar perjudicis o dificultats de tota mena. Sento un  gran respecte i expresso una enorme gratitud per unes persones que, tal i com està el pati, han decidit acceptar posar-se al front del comandament dels mossos o de la gestió última dels centres educatius, àrees que de ben segur estaran (ja ho estan, de fet) en el punt de mira de la repressió espanyola. Una valentia que, en justa correspondència, haurem d’assumir també tots els que d’una manera o altra hem participat en algun moment perquè aquest procés d’alliberament nacional avancés fins a la meta somiada, i que haurem d’assumir d’acord amb les nostres possibilitats o circumstàncies personals. No som herois però tampoc volem quedar-nos amb els braços creuats: i a l’inrevés, tampoc ens omplirem la boca amb compromisos que a l’hora de la veritat no puguem realitzar: en aquest sentit, el pas al costat dels Munté, Jardí o Meritxell Ruiz, lluny de ser interpretat com una mena de rendició caldrà veure’l com una mostra de sinceritat i de respecte a la societat: si no es pot, no es pot, i millor deixar-ho clar com abans millor.

Por. Volen que tinguem por. Amenaces, registres a les institucions, rumors, notícies tendencioses. Volen que tinguem por, que no ho tinguem clar, que dubtem de les nostres capacitats individuals i col·lectives, que ressuciti aquell catalanet “pre-emprenyat” de l’època convergent del “vols dir?” I de “el nostre mal no vol soroll”. Per a fer-hi front, ahir es van celebrar multitud d’actes a tot el territori per parlar del referèndum de l’1 d’octubre, per saber-ne detalls, per esvair dubtes, per a infondre confiança, per a carregar piles. No sé a altres llocs, però a l’acte de Tarragona, al qual vaig assistir, aquest objectiu es va aconseguir plenament. Bona part del mèrit correspongué als dos intervinents, Marta Pascal i, sobretot, Germà Bel, en plena forma. Planerament i amb la ironia que el caracteritza superà amb nota qüestions tan peliagudes com el tema sempre revisitat de què faran els mossos davant possibles ordres judicials de tancament de col·legis: Bel va tenir la gràcia de convertir aquesta hipotètica situació dramàtica en un escenari a la practica impossible que pugui ocórrer. Tant Marta com Germà van insistir en aquests punts essencials, que caldrà propagar a tothom: normalitat, legalitat… i que tothom frueixi amb els esdeveniments.

Demà tenim una oportunitat de fer valer aquesta normalitat i alhora de vèncer aquesta por que ens volen inocular. L’Ajuntament de Tarragona farà un ple on   presumiblement tirarà endavant una moció expressament contra el referèndum, unint-se així als pocs però importants consistoris que estan posant pals a les rodes perquè el poble s’expressà lliurament. Se’ns convida a assistir-hi i expressar cívicament el nostre desacord (el “Diari de Tarragona” ja s’ha encarregat de parlar de “calenta” el ple: la por, la seva por). A la nostra ciutat la por està fent acte de presencia per totes bandes: protestes dels funcionaris municipals rebutjant amenaces i demanant que no se’ls instrumentalitzi políticament, declaracions del secretari municipal, plenament identificat amb el procés, rebutjant que s’intenti fer creure que qualsevol decisió es podrà considerar un delicte… La por, la por i el seu poder paralitzant.

Donem-li la volta. Aquests moviments unionistes a la desesperada, amenaces, advertiments, declaracions, actuacions policials… són un símptoma de que la verdadera por ha canviat de bàndol, i n’hauríem de ser conscients cada vegada que dubtem, des d’ara, sobre la conveniència de donar o no una altra passa endavant amb totes les conseqüències.

(Imatge: acte d’ahir al Col·legi d’Advocats de Tarragona; foto de l’autor)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!