Les aigües turbulentes

El món al revés de com ens l’han estat venent. Resulta que els actuals formats digitals de conservació documental (sigui en discos durs o artefactes més perifèrics, sigui a això que en diuen núvol) tenen una vida útil relativament curta. Passats pocs anys es desintegraran; vaja, que s’autodestruiran, com passava en aquella sèrie televisiva de la nostra infància (Misión imposible, potser?). Jo ja havia llegit alguna cosa sobre el cas i m’havia deixat una mica estupefacte: el que, en teoria, eren avantatges (megas, o gigas, o el que sigui, de dades i d’informació que no ocupen lloc i que està a l’abast de tothom de manera instantània) no serveix de res perquè s’anirà degradant en pocs anys.

La meva estupefacció o, si preferiu, el meu neguit s’ha vist avui confirmat amb el comentari contundent d’un company de feina sobre la qüestió: “ens han estat enganyant, ens havien dit que la digitalització era la solució definitiva, i no!” ha exclamat quan, en to col·loquial, he encetat el tema de la disjuntiva entre paper i suport digital. “Encara en tenim massa, del primer”, havia dit jo, i resulta que potser la societat es veurà obligada a anar enrere, com els crancs, i apostar de nou per l’humil paper que, malgrat la humitat, els insectes o els problemes d’espai i seguretat que ocasiona, és capaç d’aguantar com un campió anys i panys, quan no segles.

La paradoxa dels formats digitals i del paper confirma una llei no escrita segons la qual com més antic és el suport documental, més aguanta: pensem en els resistents pergamins medievals o en els papirs de les primeres cultures, i ja no diguem les pedres gravades encara més antigues. No deixa de tenir gràcia: mentre s’esborren els arxius pdf de sofisticats i potentíssims ordinadors (m’imagino que per evitar-ho caldrà fer-ne còpies cada ics anys), el Codi d’Hammurabi continuarà impertèrrit amb la seva informació sense haver patit durant mil·lenis ni una rascada, com qui diu.

[Imatge: Viquipèdia]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!