Ahir dissabte el Dossier Econòmic va publicar el meu article sobre “Els condicionants de la innovació”.
Amb les dades que tenim avui, podem dir que la Unió Europea (UE) difícilment arribarà als objectius de l’agenda de Lisboa pel que fa a la inversió en R+D respecte al PIB (3%) en el 2010. Fins i tot, el pes de la inversió en R+D del sector empresarial de la Xina ja està arribant actualment al nivell dels països de la UE; tots dos molt lluny, per cert, del pes al que arriba als EEUU i al Japó.
Els estudis existents ens diuen que la intensitat de la R+D+i és molt diferent segons el tipus de sector industrial del que es tracta. És molt elevada en sectors com els productes elèctrics i electrònics, els productes de les TIC, els productes farmacèutics, l’aeronàutica i aeroespacial, l’automoció i altres vehicles de motor. En canvi, és molt inferior en els altres sectors industrials o en la major part de sectors de serveis relacionats amb les empreses. Si tenim en compte que la part més important de la intensitat en R+D+i de les empreses és endògena, es a dir es fa a dintre i per iniciativa de les pròpies empreses, per poder incrementar-la és molt més important una política industrial que ens permeti tenir una estructura sectorial de la indústria adequada, es a dir, basada en sectors amb una elevada intensitat innovadora, que no la política horitzontal tradicional, basada en incentius, mitjançant subvencions, crèdits o reduccions fiscals. Els increments de despesa en R+D+i en sectors de baixa intensitat tecnològica té un impacte molt petit en l’augment de l’eficiència tecnològica. En canvi, els elevats augments en la intensitat innovadora de països com Suècia, Finlàndia o Dinamarca es pot atribuir en una part molt important, a la seva progressiva especialització en sectors intensius en R+D+i.
D’altra banda, més enllà de les polítiques tradicionals d’incentius a la R+D+i, subvencions o crèdits, d’un efecte molt limitat en la millora de la intensitat tecnològica, van agafant importància altres actuacions. En primer lloc, la consecució d’un mercat únic per la R+D+i a la UE, que el faci més integrat i menys fragmentat, per exemple en el sistema europeu de patents, és d’una importància crucial. En segon lloc, un alt nivell de despesa en centres de recerca i centres tecnològics, juntament amb un sistema efectiu de transferència tecnològica, és probablement la millor forma d’aconseguir noves idees que permetin induir noves activitats de R+D+i en el sector empresarial. En aquest sentit, no pot ser una coincidència que els quatre països europeus (Suècia, Finlàndia, Dinamarca i Alemanya) amb una major intensitat en R+D acadèmica siguin també els de més alta intensitat en R+D empresarial.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!