Antoni Soy

Eunomia

12 de gener de 2006
0 comentaris

El moll de l’os.

 

El model de finançament està en el moll de l’os del Projecte d’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya. És un dels elements clau perquè Catalunya només podrà avançar nacionalment, econòmicament i socialment si tenim un bon model de finançament. La competitivitat de les empreses i la productivitat de l’economia en depenen. El benestar i la qualitat de vida de les persones i les famílies també. Per tant, com que la nació som les persones i les nostres relacions a tots els àmbits, només podrem avançar realment des d’un punt de vista nacional amb un bon model de finançament.

 

El que va aprovar el Parlament és potent i ambiciòs, però també realista i possible, tant econòmicament com jurídicament (el Consell Consultiu el va considerar constitucional). És, doncs, una qüestió de voluntat política. Ni més ni menys. Des d’aquest punt de vista, l’anomenada “proposta Solbes” que va fer arribar el vicepresident del govern espanyol va ser molt decebedora: una autèntica bofetada a la proposició del Parlament de Catalunya. La “proposta Solbes” és un model de finançament totalment diferent i contradictori amb el “model català” aprovat pel 90% dels diputats/des del Parlament amb el vist i plau del Consell Consultiu, i només ha estat ben valorada pel PP. El “model català” proposa canviar l’actual model de finançament autonòmic per un model federal amb certs elements de bilateralitat. La “proposta Solbes” fa desaparèixer els elements fonamentals del “model català”. És, doncs, inacceptable, com va dir el President Maragall. Hi ha, per tant, dues concepcions oposades del model de finançament. Catalunya vol canviar un model que ens perjudica i que no respon a les necessitats d’avui. La “proposta Solbes” considera que el model actual és adequat i només li calen canvis tècnics. No és fàcil trobar un “camp de joc” comú per a la negociació. A més, el govern espanyol ha incomplert el seu compromís de fer públiques les “balances fiscals regionals” abans de final de 2005. Un element més de falta de transparència que dificulta la negociació. Amb tot, s’ha d’intentar negociar, fins a l’últim moment, per aconseguir els punts fonamentals del “model català” i tenir un finançament just.

 

Tanmateix, la proposta que s’ha de discutir és, òbviament, la que va aprovar el Parlament de Catalunya. La desafortunada “proposta Solbes” és millor oblidar-la el més aviat posible. És d’esperar que el PSOE i el govern de l’estat mouran fitxa per a negociar, a partir de la proposta del Parlament, amb alguna nova proposició que es mogui en el mateix “camp de joc”: el del canvi del model de finançament de Catalunya. En aquesta perspectiva tot es pot parlar i, segurament, és posible arribar a acords. Hi ha, però, una sèrie d’elements clau, de “parets mestres”, del model de finançament que són les que ens donen les claus per saber si estem parlant o no d’un canvi de model que, recordem-ho, és el que es planteja des de Catalunya. És d’això que hem de parlar i no de simples canvis tècnics en el “model LOFCA” actualment vigent.

 

I, quins són aquests principis, aquests elements clau, aquestes “parets mestres”?. Primer, la jerarquía normativa de l’Estatut sobre la LOFCA en base als principis de proximitat i subsidiarietat. Segon, el principi de bilateralitat en les relacions econòmiques i financeres entre la Generalitat i l’Estat, a través de la Comissió Mixta d’Assumptes Econòmics i Fiscals entre les dues administracions. Tercer, la capacitat normativa efectiva de la Generalitat, directa o indirecta a través de la Comissió Mixta, sobre tots els impostos suportats a Catalunya. Quart, el reconeixement explícit dels aspectes diferencials del finançament de Catalunya i l’establiment de terminis per a la seva correcció: pel que fa a l’esforç fiscal, al dèficit fiscal històric, al dèficit estructural d’inversions de l’Estat. Cinqué, la creació de l’Agència Tributària de Catalunya que ha d’assumir la gestió, recaptació, liquidació i inspecció dels impostos a Catalunya. Sisé, el respecte al principi de transparència, amb l’establiment de criteris clars tant en l’aportació catalana al pagament dels serveis prestats per l’Estat a Catalunya com en l’aportació catalana a la cooperació interterritorial, tot respectant els principis de l’ordinalitat i de l’esforç fiscal relatiu. Seté, la responsabilitat competencial efectiva de la Generalitat en matèria d’hisendes locals tal com funciona en els estats federals, amb l’establiment de les limitacions corresponents a les lleis de bases estatals.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!