Les aigües turbulentes

El que vaig dir en el seu moment de la pasta també val per les pizzes. Serà perquè tenen la mateixa procedència geogràfica, serà perquè en ambdues coincideixen alguns ingredients (la farina, el tomàquet, el formatge…) o serà, simplement perquè és assequible i barata, el fet és que la pizza em pot arribar a entusiasmar tant com la pasta.
Amb condicions, com tot a la vida, naturalment. La popularització d’aquesta menja, sembla que d’origen napolità, fins a ser consumida per totes les classes socials dels quatre racons del món, ser objecte de tota mena de modificacions (reinterpretacions, en dirien els neocursis) i ser oferta a tota mena d’establiments ha conduït, inexorablement, a la perversió més absoluta del concepte “pizza”, de manera que, sota aquest nom i amb tota la sansfaçon se’ns ofereixen una mena de coques fredes i gruixudes on s’hi han dipositat, sense ordre ni concert, qualsevol substància en principi mengívola. No és el mateix una paella que “arròs amb coses”, oi? Doncs amb això, igual.
Admeto que una majoria de vegades que menjo pizza (a casa), aquesta és de les que es venen congelades al súper (passo de les servides a domicili). No són horribles, pel meu gust, i, mira, amb un quart d’hora de forn en tens prou per tenir-la a punt de forquilla i ganivet (jo sóc dels finolis que no m’agrada massa menjar-me la pizza amb els dits; per cert, també em menjo la vora, cosa que no tothom fa). Les meves preferides quan vaig de pizzeria o restaurant? Les clàssiques, la quatre estacions, la d’anxoves, la de xampinyons… també la de musclos i altres fruti de mare. Tampoc em desagrada una versió que, no fa gaire, he llegit que és una autèntica aberració respecte a la pizza original: la tropical, amb pernil dolç, pinya o plàtan. Han d’anar acompanyades de cervesa o de lambrusco, depenent del lloc, la companyia o l’estat d’ànim.
La millor pizza que he tastat a la meva vida i la que tinc per més “autèntica” (adjectiu sempre amb un punt equívoc) és la que vaig menjar en ple Trastevere, a Roma: la massa fina i mil·limètrica al centre, confonent-se amb el formatge, completament liquat per acció del forn. Després d’aquesta experiència, has d’estar molt desesperat per agafar el telèfon i encarregar una “pizza” (les cometes són meves) que, mitja hora després, et durà a casa un sorollós motorista sense canvi de vint euros.

[Imatge: bragancaenpauta.com.br]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!