Des de l'Exili

Per una nació catalana independent, republicana i pròspera

31 de gener de 2018
4 comentaris

Unitat d’acció o haurem d’esperar una generació per ser independents

El meu pare va morir després de lluitar 13 anys contra un càncer unes setmanes abans del 27 de setembre del 2015. La darrera vegada que vaig poder parlar amb ell de política em va dir “La independència no l’aconseguirem ara, jo no la veuré, haurà de passar una generació més. Ja veuràs que quan els espanyols treguin de veritat el Sant Cristo Gros, molts catalans es cagaran d’amunt. Molts voldran pactar amb (S)Pain, encara que sigui una rendició sense condicions”.

No sóc gaire partidari de la unitat perquè si, però en les actuals circumstàncies crec que només amb la unitat d’acció i d’estratègia entre els partits independentistes serà possible vèncer al nostre enemic.

Jo m’hauria estimat que els dies posteriors a l’1 d’octubre del 2017, el govern de la Generalitat encapçalat pel molt honorable President Puigdemont, l’honorable Vicepresident Junqueras i la resta dels consellers, haguessin proclamat la república i especialment començar a implementar-la. Estic segur que milers de catalans hauríem sortit al carrer a defensar-la i alguns fins i tot posant en perill la vida. Com hauria acabat si (S)pain envia forces d’ocupació a reprimir-ho? No ho sabrem mai, però si hi havia un moment més favorable per aconseguir-ho, per mi era aquell.

Però no va ser així. Ells sabran les raons, potser més endavant sortirà a la llum, però la qüestió és que no ho van fer. Cadascun va decidir una estratègia diferent. Uns a l’exili i els altres van tornar a Catalunya, per ser finalment empresonats.

Deixant de banda els sentiments de frustració per mirar al futur, vaig entendre que primer de tot, calia guanyar les eleccions imposades del 21 de desembre. Per això vaig venir expressament d’Alemanya a votar.

Gràcies a Déu, els independentistes vam tornar a guanyar malgrat tenir tot un Estat en contra . Però ara estem davant un nou repte. Segons es desprèn de les informacions periodístiques hi ha dues estratègies en el món independentista que s’estan perfilant:

  1. Proposar un candidat diferent del President Puigdemont per així aconseguit una investidura “real” i “efectiva” que permeti formar un govern de la Generalitat. Això implica automàticament que el 155 deixi de tenir validesa i pot ser que ajudi als presoners a sortir de la presó com també que no hi entrin d’altres, especialment el president del Parlament Roger Torrent i part de la Mesa. Es pretén així recuperar la Generalitat per governar-la des de Catalunya i no des de Madrid, com també continuar fent campanya, aprofitant el poder que et dóna el fet de governar per ampliar el suport independentista. Però en contraposició, potser l’independentisme perdria èpica i podria ser considerat aquesta solució com una derrota, ja que es compleixen els desitjos del govern de Madrid de fer caure al President Puigdemont.
  2. Mantenir al President Puigdemont com a candidat i votar-ho malgrat la prohibició del TC. Això obligaria a (S)pain invalidar-ho. Es continuaria aplicant el 155 i a la vegada es continuaria reprimint-nos, amb més empresonaments, principalment el President del Parlament, part de la Mesa i potser alguns dels exconsellers que estan en llibertat amb fiança. Però en contraposició, els catalans demostren a (S)pain i a la resta del món, que no acceptem la seva autoritat i que el president de Catalunya els tria els catalans i no pas Madrid. Al final quasi segur que acabaria amb noves eleccions, però amb un independentisme més fort i potser amb més suport tant intern com internacional davant les repressions rebudes.

Segur que hi ha encara més punts a favor i en contra de les dues estratègies. Per la meva personalitat, sóc més partidari de la segona: la de mantenir al President Puigdemont com a únic candidat i votar-lo. .Però és igual quina cregui que és millor. Si tots els partits independentistes no afronten junts una de les dues opcions, anem segur cap al desastre. Sense unitat d’acció i comunicació, no servirà per res, ans el contrari serà pitjor, ja que sigui quina sigui l’estratègia que al final guanyi, si no anem junts, només pot acabar en noves eleccions a on quasi segur que perdríem la majoria absoluta. Llavors, mal em pesi, hauré de donar la raó al pare.

Endavant les atxes!

  1. Clar i molt correcte el anàlisi. Dos camins i una disjuntiva. Però sempre amb unitat entre els partits republicano-independets. Amb això no pot haver-hi el més mìnim dubte. Sempre unanimitat i unitat. Si fòs al contrari, estem perduts.

    1. Una aparent derrota ben comunicada i mostrant unitat, es pot convertir en una victòria. La unitat és la clau de volta que pot permetre que la derrota dels fets de finals d’octubre del 2017 puguin revertir en una victòria enguany. Moltes gràcies Maria

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!