Des de l'Exili

Els qui hem fet esport de muntanya, sigui excursionisme, córrer o anar amb bicicleta, sabem per experiència que si anem per un camí que els plànols indiquen que és el que ens portarà a la nostra destinació i volem agafar una drecera per fer més via, moltes vegades arribem a un cul de sac o ens trobem amb unes dificultats extremes que ens posen la vida en perill.
Es pot fer una analogia amb el procés independentista. Vàrem agafar un camí per portar-nos cap a la independència a on segons les condicions del moment d’emprendre-ho tot estava ben definit i previst. Però les circumstàncies van canviar. Quan semblava que ja veiem el final del camí, una violència inesperada i sobretot amenaces de posar en perill la integritat física de les persones que fèiem el camí, va impedir fer els darrers passos.

Continuant amb l’analogia anterior, seria com si una tempesta inesperada de llamps, pluja i vent ens posen en perill de morir. Una tempesta que sabíem que podria ocórrer, però preveure que fos tan violenta? Diguem que si, llavors potser mai hauríem intentat sortir a fer el camí. Molts dels que estem en la lluita independentista de fa molts anys, érem conscients que l’Estat espanyol era un estat amb un passat franquista que encara no havia fet net. Així tot, almenys jo, no m’acabava de creure que estiguessin disposats a arribar a usar la violència que pogués ocasionar fins i tot morts.

El govern català, amb el MHP Puigdemont va decidir no posar en perill els qui estàvem disposats a seguir caminant malgrat els llamps, la pluja i el vent que amenaçava les nostres vides. Va decidir que era millor aturar-nos i cercar un refugi per després continuar pel camí quan sigui possible. Alguns dels membres del govern van decidir sortir al descobert per cercar si havia alguna possibilitat de continuar al camí malgrat tot. Al final han acabat vexats i empresonats. Per sort el 130è president de la Generalitat de Catalunya romandre lliure encara que exiliat.

Davant el dolor i frustració d’aquest recés al camí no hem de creure que hi ha alguna drecera per fer més via que la que ens indica el MHP Puigdemont. Anar per la via de la confrontació violenta contra un Estat que té tot a favor per exercir-la impunement no és cap drecera. De fet, l’Estat espanyol desitja tenir l’excusa per exercir la violència descaradament. Ara només tenen la pobra excusa que hem comès un acte il·legal, i per això han d’usar-la amb mesura i dissimulant. Us imagineu com actuarien si diguessin que ho fan per defensa pròpia davant la violència d’alguns independentistes? Llavors no només podrien actuar impunement contra ells sinó també contra qualsevol organització, acte o manifestació sobiranista de la societat catalana. A part que perdríem suport dins de la nostra gent, podríem perdre un dels valors més importants que tenim: La convivència. Quan hi ha morts sobre la taula, és qüestió de temps que aquesta s’acaba trencant. Llavors sí que estarem tan dèbils que potser no podrem mai més reprendre el camí.

Una vegada superats la lògica frustració de veure com no podíem fer els últims passos per arribar al nostre destí, hem d’aprofitat qualsevol oportunitat de tornar al camí. I el 21 de desembre ho és. Si es guanya les eleccions per majoria de vots, un Sol immens apareixerà entre els núvols de tempesta. Malgrat que potser no serà prou per poder posar fi als llamps i la pluja, ens donarà esperança que aviat la seva llum i escalfor ens acaronarà per guiar-nos millor cap al nostre destí. Si en canvi només guanyem per escons i no per vots, seguirem en la foscor de la tempesta i haurem d’esperar més temps. Si perdem fins i tot per escons, llavors haurem de preparar-nos per passar un hivern mentre no arribi una altra primavera.

Però jo sóc optimista. Som més de 2 milions de catalans que volem la independència i amb una participació igual que les eleccions del 2015 (77%), si anem tots a votar a qualsevol de les tres candidatures independentistes (JuntxCat, ERC i CUP) podrem aconseguir que torni a lluir el Sol!

Endavant les atxes!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!