Menú del dia: el croissant

Molts dies, i acompanyat d’un cafè, aquest és el meu esmorzar de mig matí. El croissant no sempre ha estat una vulgar pasta del dia a dia sinó que fins no fa tant estava considerada una menja més selecta. Recordo que de petit era l’esmorzar d’alguns diumenges: el mosso de la pastisseria, abillat amb allò que abans en dèiem ‘guardapolvo’, ens els portava a casa amb una safata de fusta, coberta d’un drap. Impensable aquesta escena avui en dia, com impensable és que els croissants siguin tant bons com ho eren abans. Ni rastre de mantega, que és el que haurien de tenir, amb un sabor anodí i recoberts d’aquella incomprensible capa enganxifosa. Incomprensible, sempre que no acudim a la llegenda urbana que explica que empastifen les pastes per dissimular que són fetes del dia anterior.

Parlant de llegendes, diuen que l’origen dels croissants està en el setge de Viena del 1683: els forners, llevats de matinada, haurien donat la veu d’alarma de l’intent otomà de penetrar a la ciutat per un túnel sota les muralles. Per celebrar-ho, van decidir enfornar una pasta en forma de mitja lluna, el símbol dels musulmans. Sigui o no veritat, no sembla que mai aquest detall hagi provocat cap mena de problema, ni tampoc avui en dia, en un món especialment susceptible amb tot el que fa referència a creences religioses i a les seves formes d’expressió.

[Més llegendes: la reina Maria Antonieta, d’origen austríac, popularitzà el croissant entre els francesos i digué allò de ‘si no tenen pa, que mengin croissants’ al poble famèlic. Imatge: www.brunchear.com]

Un pensament a “Menú del dia: el croissant

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *