Menú del dia: les llenties

Una incidència personal fa que acabi al servei d’urgències del Negrín, a Las Palmas. Dir “Negrín” és com dir “Joan XXIII” a Tarragona o “Can Ruti” a Badalona. L’hospital es diu així perquè en aquella ciutat va néixer el molt controvertit primer ministre espanyol durant la Guerra de 1936 i que és el personatge relacionat amb el tema gastronòmic d’avui, les llenties. Resulta que durant la guerra (i a la postguerra també), aquest llegum era popularment conegut com “píndoles del doctor Negrín”. M’imagino que en un context de penúries bèl·liques les llenties devien ser un plat racionat i buscat malgrat la seva poca qualitat, i d’aquí l’enginy en anomenat-lo d’aquesta manera, entre la ironia contra els governants i la resignació vers la dura realitat del moment.
Sigui com sigui les llenties, com també tot el llegum en general, sempre han estat relacionades amb pobresa, menjar de subsistència o de classes socials peremptòries. Potser a això és deguda l’escassa incursió que cap a aquesta família de menjars ha fet les darreres dècades tota la panòplia de restauradors estrellats (i alguns estrellables) a l’hora d’idear les seves creacions, si fem excepció d’aquelles estrambòtiques combinacions tipus “llenties amb ostres” que es van posar de moda, afortunadament fugaç, ara farà uns trenta anys.
La llentia té mala fama per altres raons: simbolitza la hipocresia que, com aquella, té dues cares, i la pròpia essència del producte, farinós i insípid, no ajuda gens al seu èxit, cosa que obliga a compensar-la amb els corresponents correctius, en forma de brous i de tota classe de productes carnis. Si les llenties vénen acompanyades de xoriço, bacó o sobrassada, la cosa ja canvia.  A casa, de petit, les recordo amb trossets de llom mentre eren servides amb aquella famosa dita en castellà que traduïda ve a dir que si t’agraden te les menges i si no, no. Categòrica disjuntiva, herència potser de la trista època d’aquell polític canari.

2 pensaments a “Menú del dia: les llenties

  1. Sobre el sr. Negrín, res a dir (excepte que, potser, va ser uns dels ideolegs de la carnisseria de la batalla de l’Ebre).

    Pel que fa als llegums, no estic d’acord amb vostè. Potser sí que és un menjar de subsistència i de clases socials baixes, però això no és cap lleig (al contrari: són exemple de la saviesa que es veu reflactida a Proverbis 30:8 i 9: “[Jehová] no em donis ni pobresa ni riquesa. Alimenta’m amb el pa que em pertoca, no sigui que m’afarti, i et negui, i digui: Qui és Jehová? I no sigui que m’empobreixi, i robi, i profani el nom del meu Déu”. Una vivència pràctica d’aquest proverbi la podem trovar en aquesta noticia: http://protestantedigital.com/sociedad/40072/No_pido_a_Dios_riqueza_sino_fuerzas_para_ganar_mi_pan).

    Els llegums tenen un gran poder alimentari (només cal llegir la historia del jove Daniel i els seus amics al principi del seu captiveri a Babilònia [llibre de Daniel 1:5-16]), i perquè “agafin gust” no cal contaminar-les amb cap vianda: només cal barrejar-les amb verdures, all i ceba i un rajolinet d’oli cru (i si es vol, cúrcuma i jengibre, i alges wakami) i, si creu necessari, un tros d’alga kombu per facilitar la digestió. A les llanties s’ha d’afegir una menga que aporti vitamina C, ja que si no el ferro de les llanties no es assimilat pel cos. En qualsevol cas, els llegums secs abans de cuinar-los s’han de posar-los en remull unes quantes hores per “activar-los” i per facilitar la cocció.
    També són molt gustoses (i saludables!) les “hamburgueses” veganes a base de llanties.

    Com vostè molt bé diu, esperem que la patuleia àvida d’estels no agafi els llegums com a menjar de luxe, ja que podriem tenir els mateixos problemas que han tingut els habitants de Bolivia amb el boom comercial de la quinoa (l’augment ferotge dels preus produit per les importacions als països dits desenvolupats ha comportat que la quinoa hagi deixat de ser l’aliment bàsic de la població boliviana, i que ara s’alimentin bàsicament d’arros xinès, amb moltes menys propietats nutricionals).

    “Més val un rosegó de pa amb tranquil·litat que una casa de molts festins plens de discordia” (Proverbis 17:1).

    Atentament

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *