De cromos i d’olimpiades

El diumenge al matí, a l’hora d’esmorzar, era el moment més especial de la setmana. A cada un dels germans ens tocava una xocolatina  que desembolicàvem amb un cert frenesí. Entre l’embolcall i el paper de plata s’hi amagava un cromo, que podia representar un atleta, un llançador de martell o potser un judoka. Falta, ‘repe’, falta… Eren cromos d’un àlbum sobre els Jocs Olímpics i l’escena dominical, que continuo recordant amb enyorança, transcorria el 1964, l’any dels de Tòquio.

Ha plogut molt, i la infantil curiositat que ens despertaven les imatges d’uns esports i d’un esdeveniment mundial (del qual no érem prou capaços encara de copsar-ne la importància) s’ha transformat, almenys per part meva, en una considerable indiferència cap el que passarà els propers dies a Rio de Janeiro. Dic propers dies perquè ni tan sols sé quants en durarà. La contínua degradació les darreres dècades d’allò que en dèiem “esperit olímpic”, que d’alguna manera es respirava de manera inconscient en aquella col·lecció de cromos, hi té molt a veure. Se’ns havia parlat d’esportivitat, de joc net, d’amateurisme (quin mot més lleig, sigui dit de passada), de fraternitat, de pau… i cada quatre anys la cita olímpica descendeix un graó més en aquesta escala de valors: esportistes professionals (què hi pinten Nadal o Gassol?), sospites de dopatge, equips de refugiats (!), nacions sense delegació olímpica (i no miro enlloc)…

A Rio tindrem el lot complet, perquè els Jocs no només s’inauguren amb la desaparició casi total dels valors somniats fa cent anys per Pierre de Coubertin (que també tenia un cromo a la col·lecció, potser el primer de tots), sino que per alegria del periodisme arriben acompanyats d’una quantitat notable de notícies extraesportives, del retard en l’acabament d’algunes instal·lacions (un clàssic) a les amenaces terroristes, o de les convulsions polítiques brasileres (chau, querida) a la presència d’un inquietant mosquit que farà patir més d’un esportista escrupolós.

Quin panorama. Com per canviar de canal. Millor dit, com per no posar la tele per res.

[Imatge: www.todocoleccion.net]

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *