El millor PSUC

Jo tenia, parlo de finals dels setanta, un veí que era del PSUC. Sempre que es parla de l’històric partit, dels seus encerts i errors, com en aquests dies en ocasió del 80è aniversari de la seva fundació, sempre em ve al cap el record d’aquell senyor, un militant d’una certa edat, honrat i convençut, que representava el millor PSUC que ha tingut aquest país. Una vegada, sabedor que jo col·leccionava tot paper polític que em caigués a les mans, em va regalar un petit pòster, realment preciós i que encara conservo, on es veu una gernació amb la llegenda “PSUC, som 250.000 i encara serem més”. En una altra ocasió vam coincidir en un acte polític a Tarragona, potser un col·loqui, on participava el Guti:

el Guti tiene muy mala leche, no como López Raimundo, que es un cacho de pan…

Amb aquesta sinceritat i franquesa a l’hora de descriure els dirigents del seu partit, sense que ni ell ni jo en fóssim conscients, el veí em donava les claus del que era una formació d’homes i dones de carn i ossos, amb les seves virtuts i defectes. El millor PSUC.

Sí, hi va haver una època en què el PSUC sí que era un partit respectable i respectat, fins i tot per mi, que no he estat mai de la seva corda, políticament combatiu amb el franquisme (no tots ho eren) i socialment integrador. El dels militants actius, soferts i disciplinats, que van patir com ningú l’exili, la presó, la tortura i fins i tot la mort. El que va ser decisiu en la consecució de la democràcia i l’autonomia en unes circumstàncies molt complicades, diguin el que diguin ara unes generacions que no van viure aquell moment. El de Solé Barberà, Alfons Carles Comín o el mateix López Raimundo. El que es va implicar en la transformació de moltes ciutats, el de Lluís Hernàndez i Antoni Farrés. El millor PSUC.

La polèmica amb polítics i historiadors d’aquests dies ens ha dut novament a l’actualitat el paper d’aquest partit durant la història, tot fent-ne un judici de pros i contres. Un d’aquests historiadors ha tingut la gosadia d’afirmar que el PSUC és “el millor partit català del segle XX”. Segur que ho ha estat? Hi ha altres PSUC a la història, a part del del meu veí.  El PSUC de l’enorme retrat de Stalin a l’Hotel Colón de Barcelona el dia de la seva fundació. El del silenci sobre el destí d’Andreu Nin. El de l’ortodòxia, el sectarisme, el centralisme democràtic i les purgues. I en els darrers anys, el més virtual que real diluït en una força superior de mil noms (IC, ICV, CSQP, En Comú Podem…), la força dels consellers del feng shui i de les “captacions temporals d’aigua”, del progressisme banal, de la correcció política i del putarramonisme (també ells i encara ara) a l’hora d’abordar el procés sobiranista català.

Potser són inevitables aquestes llums i ombres en un partit d’història tan intensa i tan extensa. En tot cas no es poden ni magnificar les primeres ni amagar les segones com s’està fent aquests dies. Jo, per la meva part, i no parlo com a historiador sinó com a ciutadà, em quedo amb el PSUC del meu veí.

 

Un pensament a “El millor PSUC

  1. A l’entrevista d’Andreu Mayayo (http://www.vilaweb.cat/noticies/andreu-mayayo-el-psuc-es-el-millor-partit-de-catalunya-com-a-minim-del-segle-xx/#comment-4903), vaig escriure-hi el següent comentari: ” El PSUC (tal com el vam viure en la transició) és fill de la seva època. L’evolució de la societat el va liquidar. Entre tots (els del PSUC) el van matar i ell sol es va morir. Tenia estratègia antifranquista, però no en tenia d’una esquerra democràtica moderna; cal veure els subproductes actuals, les escorrialles d’allò que va ser; Iniciativa per Catalunya, Izquierda Unida, etc. El pes estalinista, el dogma pel damunt de la democràcia el va matar. És com si l’església catòlica des del missatge evangèlic actual, volés justificar la inquisició. El problema és que, des de la situació actual, els nostàlgics encara sobreposen el dogma a la democràcia. Parlen de alliberament i van en contra de l’alliberament de Catalunya d’Espanya, és d’un patetisme esfereïdor; són la negació del pensament de Marx, un problema greu de mentalitats antiquades”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *