D’entrada, no (i mai millor dit)

Curta i intensa polèmica a Tarragona. El director del Diari de Tarragona, Josep Ramon Correal,  hi ha publicat un article ben desafortunat per qualificar-lo suaument. Comentant la campanya “Respecta’m” que l’Ajuntament ha endegat per prevenir conductes sexistes durant l’estiu, a l’home no se li ha ocorregut altra cosa que posar en dubte que quan una dona diu “no” a un assetjament, proposició o simple insinuació, en realitat no vol dir “no” sinó alguna altra cosa. Concretament ho ha comparat amb aquelles galanteries vuitcentistes segons les quals quan una senyora deia que “no” volia dir que “potser sí”. Posar al mateix nivell la violència sexual (física o psicològica) que sembla que va en augment amb un festeig de l’època de Maricastanya ja és un despropòsit, però el súmmum de Correal arriba quan afirma que si la dona mai no diu que “sí” a res s’extingiria la raça humana. La pluja de desaprovacions, improperis i fins i tot insults han tingut el seu efecte perquè en l’edició d’avui el director es disculpa deixant clar que quan algú diu “no” ha de ser “no”, sense excuses ni reserves.

La societat està hipersensibilitzada amb aquest tema i segurament hi han contribuït les imatges que ens arriben dels sanfermines de les darreres edicions. No sé si n’hi ha per tant en una realitat sotmesa a un alt grau de subjectivitat en el seu judici. Vull dir amb això que les diferents versions d’un mateix fet conflictiu poden ser altament contradictòries. D’altra banda, i sense que serveixi d’aprovació o justificació, quan s’ajunten una cultura com la nostra, unes festes presidides pel tot si val, la generosa distribució de tota mena de substàncies euforitzants i un mal entès concepte de llibertat (el que surt de l’engonal), acaba afavorint que passi el que passa. La solució? Campanyes com les de l’Ajuntament de la meva ciutat estan bé però, desenganyem-nos, tot passa per una millor educació de les generacions que pugen i això no s’aconsegueix d’un dia per l’altre.

No sempre que es diu “sí” o “no” ha de coincidir amb les intencions reals que s’amaguen, i la mostra la tenim en la política. És bo aquí recordar la campanya del PSOE “D’entrada no” sobre la incorporació a l’OTAN. Un “no” més de damisel·la vuitcentista, segons els cànons de Correal, perquè la formació socialista va acabar defensant el sí en el referèndum que sobre aquesta qüestió havia promès. I, vist en perspectiva, un “no” perfectament lògic des d’un punt de vista de tota estratègia negociadora. No sé si arribats a aquest punt quan una noia diu “no” a les insistències físiques o verbals d’un noi (o nois en plural o una altra noia, és clar) significa, definitivament “no” o alguna altra cosa. Caldria examinar cas per cas i tornaríem a la subjectivitat per jutjar les situacions a què abans feia referència.

Ara que, per confondre algú a l’hora d’endevinar la voluntat última de l’interlocutor res com els búlgars que, segons tinc entès, per afirmar o assentir una pregunta o comentari giren ostensiblement el cap d’esquerra a dreta. Com per lligar amb una búlgara per Santa Tecla, vaja!

[Imatge: www.delcamp.cat]

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *